Lúdica i amb una desinhibició que uns quants confonen de vegades amb la procacitat, una marea arc de Sant Martí de 150.000 persones (250.000, segons els convocants) va inundar ahir Barcelona d’Orgull. Va ser el colofó a tres setmanes festives i reivindicatives del col·lectiu LGTBI o LGTBIQA+, per incloure –a més de lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i intersexuals– les persones queer (que no s’identifiquen amb les categories tradicionals), asexuals o amb altres orientacions, representades pel signe +.
“Cultura LGBTQIA+: cultura universal” era el lema del 2025. “El Pride Barcelona ha optat per la celebració i la visibilitat per amplificar el seu missatge”, afirma l’Ajuntament. “Mentre hi hagi homotransfòbia, la visibilitat no és una opció, sinó una obligació”, repliquen en Roger i el seu xicot, en Pep. Una de les icones per representar la bandera de l’arc de Sant Martí, lògicament amb un color que ningú no discuteix ( “Verde que te quiero verde. / Verde viento. Verdes ramas”) és García Lorca.
“M’agraden les dones, no els feixistes”, deia la pancarta bilingüe de la Gal·la (“Tus besos me vuelven Lorca”)
La família del poeta va ser remisa a reconèixer-ne l’homosexualitat fins ben entrada la democràcia. I no, Lorca no va tenir la sort que mereixia (“Compadre, quiero morir / decentemente en mi cama. / De acero, si puede ser, / con las sábanas de holanda”). Mentre hi hagi salvatges que en justifiquin l’assassinat “per roig i marica”, els Sonetos del amor oscuro no perdran la vigència: “Pero sigue durmiendo, vida mía. / ¡Oye mi sangre rota en los violines! / ¡Mira que nos acechan
todavía!”.
La denúncia d’aquest assetjament va acompanyar les carrosses des de la plaça Universitat a Arc de Triomf, escenari de concerts fins a la matinada. “Mare, no pateixis, m’agraden les dones, no els feixistes”, deia la pancarta de la Gal·la d’una banda (i per l’altra: “Tus besos me vuelven Lorca”). Hi va haver carrosses d’empreses i institucions (UGT, TMB, Vueling, Seat...). Pares, mares, fills i filles, joves i veterans que van patir “la llei de ganduls i malfactors”, com ara en Luis, de 87 anys.
L’alcalde de la ciutat, Jaume Collboni; la ministra d’ Igualtat, Ana Redondo; el de Cultura, Ernest Urtasun, i la consellera d’Igualtat i Feminisme, Eva Menor, no hi van faltar. I, per descomptat, tampoc les batucades (set!), que, com les crestes argentines, són a tot arreu; els integrants poden superar en decibels fins i tot Mónica Naranjo, una de les dives d’enguany.
Algunes persones, heterosexuals o no, desaproven la cara més estrafolària, exhibicionista i agosarada de l’ Orgull. Manifestants seminús, amb les natges a l’aire o amb tangues de talla dos (talla dues vegades per sota de la que els correspondria, s’entén). Què en diria Juan Antonio Roqueta, Roqui (1938-2012), un dels millors penalistes que ha trepitjat mai el Palau de Justícia de Barcelona?
Un dia, i ja tenia més de seixanta anys, va irrompre als jutjats amb els cabells tenyits d’un negre ala de corb. Roqueta va apaivagar de cop les bromes amb una revelació: “El meu pare ha mort”. Després es va assenyalar el cap, fins aleshores molt canós, i va afegir: “En vida d’ell no m’hi hauria atrevit”. Una de les pancartes d’ahir deia: “Som els vostres pares i mares; us fem costat”. Les rereguardes a l’aire no agraden a tots, però són una manera de recordar les tempestes d’ahir i els arcs de Sant Martí d’avui.