La tafaneria i la xafarderia estan matant la curiositat i la conversa. Tafanejar és simplement veure; la curiositat, aspirar a mirar, entendre, comprendre. I la xafarderia són enraonies, res a veure amb la conversa i l’enriquiment mutu de l’intercanvi. El que conversa escolta, el que xafardeja només sent la seva pròpia veu, pel cap alt la remor cacofònica dels seus iguals.
És excessiu dir que la curiositat està morint? Em fa l’efecte que no. El curiós no aspira a robar el que veu, aspira i anhela a comprendre el que mira. El curiós es fa preguntes. Aquesta és la via al coneixement i al plaer de l’aprehès. Des de la tradició cartesiana, dubtar és l’acte inaugural de pensar. Descartes, al cèlebre Meditacions metafísiques (1641), va proposar el dubte metòdic com a camí cap a la certesa: “Cogito, ergo sum” (Penso, per tant existeixo) neix de l’exercici radical de qüestionar-ho tot. Dubtar no implica debilitat intel·lectual, sinó més aviat fortalesa crítica. El dubte –i les preguntes estimulants– obre l’espai del pensament rigorós, marcant una diferència essencial entre acceptar passivament el donat i examinar-ho amb consciència. Dubtar no paralitza, sinó que dinamitza l’enteniment.
Avui, en un entorn saturat d’informació i escàs en profunditat, la curiositat és més necessària que mai
La curiositat és una forma de pensament que no es conforma. Per tant, si mor o s’esllangueix, és la conformitat acrítica la que agafa el comandament. Ser curiós, preguntar (amb la recerca) i repreguntar (amb el dubte) ens proveeix com qui mira el món com si fos la primera vegada, cada vegada. És política, també, perquè qui s’atreveix a preguntar per què les coses són com són està obrint la possibilitat que siguin d’una altra manera. Avui, en un entorn saturat d’informació i escàs en profunditat, la curiositat és més necessària que mai. Perquè pensar, veritablement pensar, comença per mirar amb gana. Com deia Hannah Arendt, pensar és un acte solitari, però amb responsabilitat pública.
En la cultura digital es confon tafanejar amb curiositat: fer lliscar el dit per ensumar perfils aliens satisfà un impuls immediat del voyeur. És un hàbit que parla de les nostres pors, ansietat i necessitat de control. En canvi, la curiositat té una gana més exigent, orientada a comprendre i a transformar-nos.
Lee tambiénLa personalitat defineix els lideratges polítics
A les xarxes socials, la tafaneria s’industrialitza, es torna part d’una cadena de producció de dades i atenció. Mentre la curiositat ha estat històricament celebrada com una virtut del pensament –motor del coneixement des de la filosofia clàssica fins a la ciència moderna–, la tafaneria en representa el revers fosc: una pulsió que, en lloc d’expandir l’enteniment, envaeix sense consentiment.
Recuperar la curiositat com a pràctica de pensament –preguntar pel perquè, contrastar fonts, exposar-nos a la diferència– és un acte d’higiene intel·lectual i de llibertat cívica davant l’economia de la distracció que premia el tafaner i el xafarder. Si la curiositat mor, mor el pensament autònom. És el principi del final.