Quan Libération va publicar aquella portada jo era a Lió, en una trobada del consorci europeu de ciutats climàticament neutres, on treballava. Era el 23 d’octubre del 2024. En la imatge, a tota pàgina, es veien dues fotografies enfrontades de Giorgia Meloni i Pedro Sánchez. El titular deia: “Meloni vol expulsar els immigrants, Sánchez regularitzar-los. I si Espanya té raó?”.
Arran d’això diversos col·legues em van expressar admiració pel Govern espanyol. Per la política migratòria, per l’aposta decidida per la transició ecològica i pel tarannà feminista i obert del país. I també elogiaven el gran desenvolupament econòmic: amb un creixement del PIB superior al 3%, Espanya triplica Itàlia, per esmentar un exemple. A més, segons el Banc Central Europeu, un 80% del creixement es deu a la immigració. Sense ella, no tindríem prou mà d’obra per a sectors clau ni podríem sostenir les pensions en un país amb una de les taxes de natalitat més baixes d’Europa.
Dreta i extrema dreta fan servir la mateixa tàctica que els nazis a la República de Weimar
Amb aquestes dades, com pot ser que partits com Vox i el PP, o Aliança Catalana, creixin a cavall de la criminalització dels immigrants? Ho hem escrit moltes vegades. Perquè hi ha un malestar social que no para de créixer, provocat per l’alt cost de la vida i el difícil accés a l’habitatge. Les dades macroeconòmiques no es traslladen a les butxaques de bona part de la població. I la dreta i l’extrema dreta s’aprofiten d’aquesta situació, no per millorar la vida de la gent, sinó per atiar el malestar. I fins i tot per sembrar el caos i provocar aldarulls. La mateixa tàctica que els nazis van fer servir a la República de Weimar.
Lee tambiénDe nou, esperança
Atesa la situació, cal anar més enllà de la persecució judicial dels autors materials i ideològics dels aldarulls xenòfobs. El Govern espanyol té una gran oportunitat per superar el cas Cerdán, ignorant la cridòria i posant la màquina governamental al 1.000%, donant una resposta urgent al malestar social: apujant el salari mínim, abordant el fracàs escolar, impulsant un pla de barris a escala nacional i, per damunt de tot, garantint el dret a l’habitatge.
En depèn que continuem sent el país més admirat d’Europa o que lliurem el Govern als que juguen, i fins i tot alimenten, el drama de Torre Pacheco.