Ho va explicar George Orwell fa gairebé un segle en el seu Homenatge a Catalunya , i ha estat (i és) el drama de l’esquerra radical catalana, espanyola i d’arreu d el món: les lluites caïnites entre les seves faccions i partits constitueixen la llavor de la seva pròpia destrucció i obren de bat a bat les portes a l’extrema dreta.
Al Regne Unit, històricament, gairebé no ha tingut presència parlamentària i influència política, excepte com a segments del Partit Laborista des del seu naixement fa 125 anys, o moviments com Stop the War, contra la participació britànica en la guerra de l’ Iraq decidida pel primer ministre Tony Blair, o ara en les denúncies a l’atac israelià contra Gaza. Les coses, tot i això, podrien canviar.
L’exlíder laborista Jeremy Corbyn (que a les eleccions generals del 2017 va obtenir un 40% dels vots, l’increment més gran registrat pel seu partit des de Clement Atlee el 1945) i la diputada per Coventry South Zarah Sultana fa mesos que parlen sobre la creació d’un nou grup unit per la crítica a la tebiesa de Keir Starmer, polítiques tradicionals d’esquerra com ara les nacionalitzacions, pujades d’impostos als rics i redistribució de la riquesa, consciència mediambiental i la denúncia de la barbaritat de Gaza.
Parlant, sí, però sense presentar en públic l’embrionari partit per diferències sobre el seu rumb i direcció, si ha de tenir un líder carismàtic (l’opció preferida per Zarah Sultana, de 31 anys) o una espècie de govern col·legiat (la del veterà Corbyn, de 76 anys). Quan la primera va anunciar la formació del grup (encara sense nom ni programa), l’exlíder es va mantenir callat 48 hores abans de donar la seva benedicció a la idea, però deixant clar que encara “estan negociant”. A parer seu, no convé construir la casa per la teulada, i la millor estratègia seria desenvolupar en primer lloc suport a les comunitats de base.
L’embrionari grup vol amalgamar els desencisats amb la tebiesa de Starmer i els enfurismats per Gaza
Hi ha el Partit Comunista Britànic, el Partit Comunista Marxista-Leninista, el Partit Comunista Revolucionari, el Partit Socialista d’ Anglaterra i Gal·les, el Partit Socialista Escocès, el
Partit dels Treballadors, el Partit Socialista de la Igualtat, l’ Aliança Socialista, Respecte... Però l’abundància de sigles no es tradueix en una influència política real.
Si el nou partit arrela (i els elements juguen a favor seu per l’escepticisme envers l’establishment polític tradicional, la guerra de Gaza, la crisi del cost de la vida, el paper de les xarxes socials com a caixa de ressonància del populisme i la recerca d’una cosa diferent pels joves), es podria convertir ràpidament en l’altra cara del mirall de Reforma, el grup d’ultradreta de Nigel Farage, i captar un 12% de vots.
Això revolucionaria la política d’aquest país fins al punt potser de convertir-se en una estocada mortal al sistema majoritari,
que deixaria de ser viable amb fins a vuit partits repartint-se el
pastís: el Labour, els conservadors, els liberals demòcrates,
els Verds, l’SNP escocès, el
Plaid Cymru (nacionalistes gal·lesos), la ultradreta de Farage i la nova formació d’esquerra radical de Corbyn i Zarah Sultana.
Els tories encara estan estabornits per l’espectacular caiguda als inferns de l’oposició després de catorze anys en el poder, però el primer ministre laborista Keir Starmer és molt conscient del moment revolucionari que s’aproxima, i per això ha donat el vot als adolescents de 16 i 17 anys a les pròximes eleccions generals. Tot i que la situació potser se li pot girar en contra si en el seu menyspreu pel sistema voten l’extrema dreta o l’extrema esquerra en comptes de la seva tecnocràcia socialdemòcrata...
El veterà Jeremy Corbyn i la jove diputada Zarah Sultana estan negociant l’estratègia a seguir
El nucli del nou partit serien el grup de mitja dotzena de diputats independents liderat per Corbyn a la Cambra dels Comuns, més Zarah Sultana, que és musulmana i té molt de ganxo entre les comunitats islàmiques que veuen amb pànic el que està fent Israel a Gaza. Però entre els molts interrogants hi ha els de si s’encavalcaria d’alguna manera amb els Verds (6,7% del vot a les últimes eleccions), que estan en procés de canviar de líder i adoptar una estratègia que cridi més l’atenció, i si podria atreure dissidents del Labour expulsats per Starmer del grup parlamentari per les seves freqüents rebel·lies contra la línia oficial quant a l’ Estat de benestar. Figures del seu sector radical, com l’exministre d’Economia en l’ombra John McDonnell, diuen que no.
Les enquestes donen al Labour només un 23% de suport un any després d’haver guanyat les eleccions. Una extrema esquerra unida li podria resultar letal.
