Els últims anys en la vida de María Jesús Puerta (Barcelona, 1968) no han estat fàcils. En fa set li van detectar un càncer de mama, de què afortunadament s’està recuperant (a final d’any li podrien donar l’alta). “Els tractaments són molt llargs i és esgotador”, explica a La Vanguardia . Però va saber tirar cap endavant. I no només això. Fins i tot es va posar reptes al camí. Enginyera de mines de formació i professió, va decidir a final de l’any passat presentar-se a un repte de la NASA –anomenat Lunar Recycle Challenge – que té una dotació econòmica de tres milions de dòlars. Amoïnada com està l’agència espacial dels Estats Units amb els residus que l’home abandona a l’espai, el desafiament consistia a reciclar la quantitat més gran possible de 4.500 quilos de rebutjos ubicats a la Lluna. Doncs bé, María Jesús, tota sola, des de casa i amb el seu vell portàtil, “que treu fum”, va aconseguir que el seu projecte fos un dels sis guanyadors d’entre els 1.200 que es van presentar procedents de 80 països diferents.
El més curiós de tot és el motiu pel qual es va presentar al repte. No va ser pels diners (dels quals no podrà gaudir, tal com s’estableix a les bases del concurs). Ni tan sols buscava reconeixement. Ho va fer per demostrar als seus fills (18 anys el noi, 16 la noia) que quan ens proposem alguna cosa, ho podem aconseguir. “La meva il·lusió era només que m’admetessin el projecte. Aquest era el meu premi. Que els meus fills diguessin: ‘Mira la mama, amb la seva edat i tal com està, ho ha aconseguit!’”.
No podrà accedir a la dotació econòmica del premi (tres milions de dòlars) perquè no viu als EUA
Explica que la seva obsessió principal era que no li tombessin el projecte “per no seguir les bases o no estar a l’altura”. De mica en mica, amb treball i temps, el va anar organitzant. Fins que el va presentar. “La NASA m’anava enviant correus durant el procés. La sorpresa va ser quan dues setmanes abans del lliurament dels premis, em van començar a demanar més dades, com ara una assegurança de responsabilitat civil”. La mateixa nit que van anunciar els guanyadors, li van enviar un nou correu per demanar-li si es podia connectar al senyal que la NASA estava emetent en directe. “Jo estava a casa cuinant una truita de patates. Una dona va començar a anunciar projectes guanyadors fins que vaig sentir les paraules clau: Esperança [així es diu el seu projecte], Tarragona [on viu], Spain”.
“No donava crèdit. Vaig començar a fer salts. Al·lucinava. No pensava ni de bon tros en el premi”, assegura. Tant és així, que ni havia consultat les bases abans de concursar. En cas que ho hagués fet, s’hauria adonat que els participants que no viuen als Estats Units no poden tenir accés a guanyar la dotació econòmica.
“Mentiria si digués que pensava guanyar”, assevera. “La meva idea era només presentar-me a la primera fase, allà s’acabava el meu repte”. Tot i això, una cosa no desfà l’altra. “Vaig parlar amb els de la NASA per si podien fer una excepció i d’aquesta manera accedir a la dotació econòmica, però em van dir que no, que les normes són les normes”.
Ara que ha passat a la segona fase, assegura que vol continuar. No sap quina serà l’envergadura d’aquesta nova fase –les bases apareixeran a final d’aquest mes i la feina consisteix a construir un prototip–, però té l’esperança que sigui assumible. “Suposo que necessitaré finançament, si més no, per canviar l’ordinador [rialles]”, argüeix. “La resta de concursants tindrà una bona dotació per fer el prototip i no recórrer a fons propis. Jo tinc aquest hàndicap, a veure com el puc suplir. Encara que sigui de plastilina [més rialles], el presentaré”, conclou.
