No podem fiar tota la defensa contra el canvi climàtic a les accions d’emergència”, destaca Marc Castellnou (Tivissa, 1972), cap del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals ( GRAF), la unitat de Bombers especialitzada en els incendis forestals de gran magnitud. Castellnou reclama reforçar la prevenció i remarca el nou risc climàtic afegit en junys molt calorosos, una espasa de Dàmocles sobre la temporada de sega del cereal, com s’ha vist a la Segarra. “Des de finals de maig fins a principis de juliol en aquella zona només hem tingut quatre dies amb menys de 30 graus”, destaca. “Cal prendre mesures per limitar aquesta mena de monocultius de cereal perquè, si no, aquests incendis seran cada vegada més grans”.
Integració econòmica
S’ha de valorar el servei que donen els camps de cultiu a la seguretat antiincendis”
L’extinció d’incendis és especialment dura aquests anys: focs a la Segarra, al Baix Ebre...
És la mena de campanya que esperàvem. Venim de patir els anys més càlids i sortim d’una sequera molt profunda. El 2023 i el 2024 les pluges del juny ens van permetre passar un juliol tranquil·lament. En canvi, aquest hivern ha plogut molt, el bosc ha reaccionat després de la sequera i el juny més càlid de la història tota aquesta vegetació rebrotada ha fet que, de sobte, el bosc entrés en xoc, quedés aturat i disponible [per incendiar-se].
Els últims anys hi va haver pocs incendis.
N’hi va haver, però els vam poder gestionar. Aquest any tenim una gran extensió de combustible fi, gran simultaneïtat [d’incendis] i molta propagació.
Se sap el diagnòstic sobre els boscos: abandonament del món rural, falta de política forestal. Què hem après?
Molt. Hem vist l’aparició d’incendis de quarta, cinquena i sisena generació. El país ha començat a fer la gestió del paisatge. Tot i això, no hem començat realment a estructurar el paisatge perquè sigui resistent a grans incendis.
Llavors...
Tenim un sistema d’extinció, s’adopten mesures de prevenció, però falta gestió del paisatge a gran escala. I tampoc no ens plantegem quines són les connexions entre el sector primari, el sector terciari i la seguretat. El sector agrícola pot no ser competitiu a escala global, però ens proporciona seguretat davant els desastres climàtics. Tot i això, continuem perdent superfície agrícola, abandonant territori i despoblant-lo.
Què s’ha de fer?
Cal interconnectar les accions i les conseqüències: calibrar la relació cost-benefici de l’acció sobre un territori. Un paisatge resilient és el que protegeix les persones, la biodiversitat i que garanteix aquesta funcionalitat dels ecosistemes en un procés de canvi climàtic. No podem fiar tota la defensa contra el canvi climàtic a les accions d’emergència. Estem al cas d’aquestes emergències.
Un exemple...
L’abandonament de molts cultius a l’entorn del canal Xerta- Càlix es veu des de fa anys. Els riscos d’aquest abandonament no són un problema del sector primari; són un problema de protecció de persones i béns davant un incendi que quan salta impacta sobre els pobles i sobre la vida d’unes persones. Si volem protegir Barcelona, necessitem un anell verd de gestió.
Es diu que sobra massa forestal. Hem de fer més cremes prescrites, preventives?
Hem de tenir un mosaic d’usos
al territori, i no només un mosaic binari, agrícola i forestal, cultius
i bosc. Pot ser un mosaic d’estructures forestals diverses. Si tens un paisatge homogeni, el foc pot agafar gran inèrcia, i aquí hi ha el problema. La gestió del territori ha de tenir en compte aquesta dinàmica.
Són recomanables aquestes cremes prescrites, preventives...?
Aquest programa s’aplica des de fa 25 anys i crea espais oberts. És una eina natural per gestionar punts estratègics. Les fem a l’hivern i a la tardor. Tot i això, actuem en poca superfície, busquem els punts clau. Aquests anys les cremes prescrites s’han acceptat com un bon instrument, però falten polítiques per convertir-les en una eina a més gran escala.
Té assenyalades les zones on s’hauria d’actuar?
Sí, però insisteixo: són una eina compatible o substituïble amb l’ús del bestiar herbívor i és compatible amb altres usos del paisatge. El foc tècnic és una manera de cobrir aquests forats que necessitem per a l’extinció.
El territori accepta aquesta fórmula, la comprèn?
L’escala en què l’apliquem ha permès un nivell d’acceptació. Tot i això, no és una eina que la societat vegi encara com una cosa a gran escala; però és una qüestió a llarg termini... És una oportunitat. Pensem en el que ens aporta el bestiar. El flanc dret de l’incendi de Portbou del 2023 el vam parar sobretot amb les pastures de vaques, i el de Sant Pere de Ribes el vam parar en zones de pastures d’ases. Hi ha hagut incendis que s’han aturat en zones on es van fer cremes controlades.
El conseller Ordeig promet facilitar la transformació agrícola de zones forestals, però els propietaris diuen que la UE no deixa vendre aquesta fusta (per prevenir la desforestació).
Si som en aquest atzucac és perquè el canvi climàtic ha accelerat la necessitat de gestionar aquest territori i de compartimentar i encapsular els incendis. Tot i això, l’economia de mercat afavoreix els productes de fora abans que els d’aquí.
Llavors...
La nostra producció de fusta
no pot competir amb la d’ Escandinàvia, que és més rendible.
Tot i això, les polítiques de país haurien de valorar no només la producció de fusta, sinó també la gestió forestal que l’acompanya i que tot això contribueix a la
prevenció d’incendis. S’ha de
valorar aquest servei al sector terciari.
No es valoren aquests factors.
És el que veiem. Si les vinyes que protegeixen el parc natural del Montsant s’abandonen, en cas d’incendi serà molt difícil evitar l’entrada del foc al parc natural del Montsant. Aquestes vinyes només reben els ingressos per la venda del raïm, però presenten un servei de seguretat [ antiincendis]. Per què no lliguem els dos conceptes i deixem que la vinya també rebi uns ingressos valorant aquest servei que presten al Parc?