En el cas del dramaturg Mario Banushi, no es compleix la sentència que diu que de mare només n’hi ha una. Criat per la seva àvia a Albània mentre la seva mare biològica es buscava la vida a Grècia, on havia emigrat travessant a peu la frontera, Banushi ret homenatge a les moltes figures maternes existents, a través de la seva experiència personal a Albània i a Grècia, on es va formar en el món del teatre.
Amb només 26 anys, ara arriba al Grec amb Mami (Mercat de les Flors, dimarts i dimecres), que és la seva tercera peça teatral, estrenada a Atenes i que ja ha passat pel Festival d’Avinyó. Però tota la seva producció anterior també girava al voltant de les seves mares. El llenguatge de Banushi és singular i molt personal: “Per mi és fàcil treballar sense paraules, perquè no estic avesat a les paraules, m’agrada més parlar amb els ulls, amb el cos... M’agrada el silenci i per tant em representa no fer servir paraules: soc jo”.
M’agrada treballar sense paraules, perquè és un llenguatge universal
L’artista desmenteix els rumors que diuen que ho fa sense paraules per ser més internacional: “Hi ha qui pensa que he creat peces sense paraules perquè puguin viatjar, però no és així en absolut. La meva primera peça, que vam representar dins d’una casa a Atenes en plena covid, també era sense paraules. M’agrada treballar sense paraules, perquè és un llenguatge universal. M’encanta que tothom ho pugui entendre tot, sense subtítols. No ha estat una cosa volguda, ha sorgit així. I aleshores jo no m’imaginava sortir amb les meves obres pel món”.
Justament d’aquesta eclosió tan ràpida, amb tres obres en gira internacional, Banushi confessa: “No acabo d’entendre el que està passant. He anat a festivals, on m’han donat espai i temps, i em quedo amb aquesta part bona. De moment no sento l’estrès, i no soc gaire conscient si és ràpid o lent, però en tot cas això és el començament”.
Lee también
La crítica considera que l’obra de Banushi té una personalitat molt marcada, però ell li treu ferro: “La meva manera de crear no va ser una decisió rumiada, no vaig pensar que en sortiria una cosa diferent. La primera peça va néixer durant la pandèmia, que era un moment per crear una cosa molt íntima i personal. Després vaig voler parlar de la meva experiència i aprenentatge a l’Escola d’Art Dramàtic, però llavors vaig decidir de donar-li el meu toc personal i fer-ho a través de la mort de la meva mare adoptiva, perquè ho tenia present cada dia. I ara a Mami veig que encara necessito continuar parlant de la meva mare i de la meva família, i tinc clar que ho continuaré fent fins que deixi de necessitar-ho”.
Durant la curta i meteòrica carrera de Banushi, sempre treballa amb el mateix equip: “El meu grup de persones és el més important per mi, són la meva vida, i sense ells no podria crear. Tenim una combinació de ballarins, actors, persones que no havien estat vinculats al teatre... Busquem persones que puguin formar part d’un món que un altre ha creat. El meu equip és com una família, que ha estat en les produccions anteriors, però tenim noves incorporacions i tenim les dues obres anteriors que continuen en gira”.
Mami és un poema visual que basteix una litúrgia escènica construïda a partir de records, promeses, silencis i gestos, on l’amor es manifesta com una força que alimenta i nodreix, però també com una càrrega emocional complexa.
