Joan Capri va ser un humorista català que als anys seixanta va aconseguir convertir els seus monòlegs discogràfics en veritables supervendes. En un dels quals, titulat El nàufrag, fabulava sobre l’enfonsament d’un creuer i com, ja a l’aigua, una dona li demanava que li deixés el salvavides amb la mateixa naturalitat de qui sol·licita que li passin la sal en un restaurant. I és que no tot es pot compartir, no fos cas que ens enfonsem tots al mar o en la misèria.
La valoració que fa el PSOE de la irrupció del cas Montoro, el sempitern ministre d’Hisenda del PP imputat per facilitar que empreses privades paguessin menys al fisc a canvi de diners per a un despatx d’advocats que havia fundat, és que s’ha reequilibrat la batalla política després de dos mesos de desgast no només al Congrés, sinó també en les enquestes d’intenció de vot, un cop conegut el cas Cerdán. Certament, la irrupció d’aquest nou episodi de corrupció li ha suposat aire al Govern central i ha deixat sense respiració, per un moment, el principal partit de l’oposició.
El cas Montoro reequilibra les forces amb el PP, però descús encara més la democràcia
Però aquest empat en males pràctiques és la pitjor de les notícies per a la democràcia i la millor de totes per als populistes, que es freguen les mans. És una d’aquestes coses que no es poden compartir. El problema és ara més suportable per als socialistes, si bé resulta un cop baix als demòcrates en general. Però en aquest empat ningú no s’emporta els punts. Ni els de sutura.
Lee tambiénLa llengua ràpida dels polítics
Escrivia a la seva columna dominical a El País Manuel Vicent que donaria el que fos perquè la dreta i l’esquerra fossin com se les imaginava els primers anys de democràcia: l’esquerra, neta i intel·ligent, com si fos la propietària de la fraternitat universal, i la dreta culta, europeista i honrada, com a capdavantera de la moderació. Però entre els robagallines –l’expressió és de Vicent– i els corruptes prèmium –el terme és de Gabriel Rufián– ens han descosit la democràcia. I els estrips haurien de ser sargits. És a dir, objecte de pactes que en els nostres dies semblen impossibles, quan uns es criden als altres “i tu més”.
Mentre això passa, els bàrbars riuen, convençuts que amb tants de descosits podran fer aviat un patchwork en què la democràcia serà irreconeixible.