En una democràcia, l’administració pública executa, dins del marc validat pel poder legislatiu, les polítiques dels governs legítimament constituïts. Els encarregats de fer-ho són els servidors públics. La qualitat d’una administració depèn en bona mesura de la qualitat i la competència dels que –utilitzo el terme sense precisió– exerceixen funcions directives. A Catalunya aquest tema de la reforma administrativa és prioritari i, de fet, avui n’esperem novetats del Govern de la Generalitat.
No serà fàcil avançar perquè cal compatibilitzar dues exigències: la de màxima competència professional del servidor públic i el marge de llibertat que el polític ha de tenir per designar alts directius de la seva confiança. En una administració que funcioni hi ha d’haver directius que ho són només per la seva competència tècnica. Són, idealment, els que tenen com a motivació principal l’ètica del servei públic, del compliment i de la feina ben feta. Però també n’hi ha d’haver que, a més, sintonitzin a fons amb les polítiques del govern i que també tinguin com a motivació l’èxit d’aquestes polítiques. Un govern necessita aquesta mena de directius. Són els que dinamitzaran l’acció de govern: els importa complir i guanyar eleccions.
Una reticència cap al nomenament basat en la confiança prové de la preocupació que no s’atengui prou a la competència. És quelcom que s’ha donat més que anecdòticament i que és responsable d’haver posat a l’ordre del dia la necessitat de dissenyar metodologies que garanteixen un bon nivell de competència en els nomenaments de confiança.
Una primera idea és l’acreditació. Consisteix a limitar l’univers de candidats amb el requisit de disposar d’una credencial específica. És una condició raonable si la credencial és genèrica del nivell competencial requerit (titulació universitària, doctorat, coneixement d’idiomes...), però no ho és si és una credencial ad hoc, dissenyada per ús de l’administració interessada.
Si algú molt preparat està disposat a incorporar-se al nostre servei públic, no li hem de posar traves
Un exemple de la meva experiència: quan el president Mas l’any 2010 em va nomenar conseller d’Economia i Coneixement em va correspondre cercar perfils ben preparats per als nomenaments de confiança. En vaig trobar entre professionals amb vocació política declarada –alguns militants de partit– i entre funcionaris (incloent-hi els universitaris). És concebible que si hagués existit una credencial per ser directiu de la Generalitat, aquests ja l’haurien tingut. Però també –i molt crucialment– en vaig poder captar entre professionals a l’estranger i entre prejubilats altament qualificats. Si imposéssim acreditacions com la de ser funcionari o la de disposar de la credencial ad hoc estaríem discriminant aquests col·lectius, reduint molt el conjunt de candidats potencials i, en definitiva, infligint-nos un tret al peu.
Parlant clar, i concentrant-me en el talent extern: cal evitar qualsevol mesura d’acreditació que de facto es constitueixi en una barrera per a qui es troba desplegant la seva carrera pel món. Seria absurd que algú amb un màster de Sciences-Po a París, o de la Kennedy School a Harvard, no qualifiqués per optar a nomenaments de confiança. Paranoia per part meva? En tot cas, paranoia preventiva perquè en el sistema universitari les acreditacions han sigut de fet un obstacle al retorn des de l’exterior. No ens ho podem permetre. Si algú molt preparat està disposat a incorporar-se al nostre servei públic –típicament en condicions econòmiques no comparables a les de fora– no li hem de posar traves.
Lee tambiénLa defensa d’Europa
L’experiència personal i les millors pràctiques internacionals em suggereixen una opció millor. Consisteix a fer convocatòries amb els requisits que toquin i períodes de resposta curts, però suficients per permetre campanyes de difusió per canals que, amb alta probabilitat, facin arribar la informació a candidats predisposats. La comissió avaluadora ha d’incloure noms que es juguen la seva reputació en fer una avaluació curosa de la competència dels candidats. Finalment l’ens polític que ha de decidir rep de la comissió un nom o diversos, ordenats o no. Evidentment dintre d’aquest marc hi ha moltes variacions, però generalitzar pràctiques d’aquest tipus seria un gran avenç.