Alguns membres del PP fan servir amb estudiada lleugeresa un recurs retòric vistós: “Això va ser fa molt”. Ho diuen com si el que va passar abans del 2018, quan Cristóbal Montoro va deixar el ministeri, pertanyés al juràssic. Com si el pas del temps tingués un efecte detergent. “Està en mans dels jutges”, afegeixen, i així eludeixen qualsevol explicació de fons. El temps es converteix en un territori flexible: de vegades compta com a passat remot, d’altres com a present operatiu.
Ara sabem que Montoro, suposadament, va dissenyar a mida un Ministeri d’Hisenda on les reformes legislatives passaven abans pel filtre del seu antic despatx, Equipo Económico, abans d’acabar al BOE. Així, en plena poda pressupostària, es beneficiava els que engreixaven la caixa. A ningú no se li deu haver esborrat la imatge d’aquell somriure sinistre de Montoro quan exigia, a tutti quanti, estrènyer-se el cinturó. El seu cas no ha estat una porta giratòria, sinó una porta corredissa. D’aquelles rebaixes fiscals a les grans empreses venim. S’afanyen a dir que aquelles lleis van passar totes les garanties democràtiques, però aquelles garanties, i sobretot en temps de majoria absoluta, sense gairebé oposició parlamentària ni debat efectiu, van assegurar el procediment, no el seny.
Els partits no es reciclen de la nit al dia: la xarxa de càrrecs, despatxos i favors no s’esfuma
Les escasses compareixences sobre aquest tema per part del principal partit de l’oposició –ara en to assossegat– s’omplen de petites coartades cronològiques: que si Feijóo no és Rajoy (encara que aquest va ser presentat com a inspiració a l’últim congrés); que si Montoro, assistent també d’aquell congrés, ja no és afiliat; que si els d’ara renuncien a aquella herència, encara que treballin a la mateixa seu.
Lee tambiénDe Fox News a Torre Pacheco
En la seva lògica del “temps a la carta”, el més habitual és que, quan apareixen les togues, els dirigents actuals al·leguin que això ja no els concerneix. Però els partits no es reciclen de la nit al dia: la xarxa de càrrecs, despatxos i favors no s’esfuma. Aferrats a la coartada del calendari, obliden que la política espanyola continua lligada a aquell temps gens prehistòric. Fingeixen que el present és verge, quan en realitat és una extensió del passat. I qui se’n beneficia quan l’opinió pública deixa de confiar en els polítics? Doncs precisament aquells que viuen del seu descrèdit i prometen escombrar-ho tot.