Catalunya necessita metges. No és una opinió ni una exageració: és una realitat constatable, compartida a Europa i fruit, entre altres factors, de l’augment sostingut de la demanda sanitària, per l’increment de la població, l’envelliment i la cronificació de malalties. Això ha tensat tots els sistemes de salut, però aquí ens impacta amb més força. El nostre sistema destaca per una xarxa d’atenció primària i hospitalària extensa. Catalunya és un dels territoris europeus amb més hospitals per milió d’habitants, fet que contribueix
a una alta resolució i que també exi-
geix més professionals per garantir-ne la sostenibilitat.
Els últims vint anys, Catalunya ha guanyat més d’un milió d’habitants. Però el nombre de metges no ha augmentat en la proporció necessària. S’hi afegeix un altre factor totalment previsible: només entre el 2023 i el 2026 gairebé 4.000 metges arriben a l’edat de jubilació. Fa anys que arrosseguem un dèficit acumulat entre els metges que formem i els que perdem per jubilació. I, mentrestant, el nombre de places del grau de Medicina i de formació especialitzada (MIR) s’ha incrementat molt poc. Aquest desajust no és recent ni inesperat: és el resultat directe d’una manca persistent de planificació i de decisions polítiques.
Només un terç dels nous col·legiats el 2024 s’havien format en universitats catalanes
Accedir al grau de Medicina a Catalunya és extremament difícil. A més, el fet de tenir un districte universitari únic a tot l’Estat genera un efecte sorprenent: el 40% de les places de Medicina a les universitats catalanes són ocupades per estudiants d’altres comunitats, que, curiosament, assoleixen millors notes de batxillerat i d’accés a la universitat que els formats a Catalunya. No només tenim poques places, sinó que també estem formant metges que, en bona part, marxaran. És hora de plantejar-nos canvis profunds.
I passa el mateix amb la formació MIR: molts metges graduats a universitats d’altres països i comunitats venen a especialitzar-se a Catalunya. Tenim una gran capacitat d’atracció per a la formació, però molts d’aquests metges no es quedaran a Catalunya, entre altres raons, per l’elevat cost de vida.
La realitat és que només un terç dels nous metges col·legiats l’any passat a Catalunya s’havien format a universitats catalanes. D’altra banda, el nostre sistema ha incorporat metges procedents de països extracomunitaris, amb recorreguts formatius diferents, que sovint tenen grans dificultats per homologar les seves especialitats.
No és una qüestió ideològica. Es tracta de garantir que el sistema sanitari català tingui els professionals que necessita. Per això cal revisar el sistema d’accés al grau i l’oferta de places MIR i establir un model de planificació a llarg termini.
Avui falten metges especia-
listes. D’aquí deu anys, potser no, si
ho fem bé ara. Però si no planifiquem,
el col·lapse pot esdevenir estructural.
Per revertir la situació, haurem de fer coses diferents. Més enllà de titulars que generen desconcert i distracció sobre si falten metges o si estan prou ben pagats, la resposta és òbvia. Ens convindria centrar totes les energies a trobar solucions. No fer-ho és una maniobra de distracció.
Ens cal una clara millora del finançament, canvis organitzatius que donin més pes als professionals, millora de les condicions professionals i laborals i un nou contracte social. La situació és crítica. El sistema sanitari català el sostenen els professionals, també els milers de metges d’altres comunitats i països que venen a treballar-hi. Sense l’esforç i el compromís dels professionals, el sistema fa temps que s’hauria ensorrat. No hi perdem més temps.