Sense deixar de somriure
La infermera Sonia Cámara va anar a Guinea Bissau el 2018 contractada per una oenagé. Allí va conèixer l’amor de la seva vida, Mamadu Nfamara, i van afrontar la duresa de viure un amor prohibit. Es van casar a Pamplona i van tenir en Joel i la Nora, i la Sonia va crear el perfil @mamaderizos, on compartia el seu dia a dia amb una gran sensibilitat i humor. “Sempre que compartia la meva història amb en Du, la gent em deia que havia d’escriure-la”, així va néixer Te encontré en Bisáu ( Esencia), història d’amor que va trencar totes les barreres. Després d’una llarga lluita contra el càncer, la Sonia va morir el 2024, amb 35 anys, i li va demanar al seu marit que acabés el llibre. “Aquesta història, escriu @papaderizos, és per a totes les persones que han estimat intensament, han criat amb l’ànima i han lluitat contra el dolor sense deixar de somriure”.
La troba a faltar?
Cada dia. Però la Sonia està en la veu dels nostres fills i en cada silenci, a les fotos, en els records. Em continua acompanyant encara que ja no hi sigui.
Com era la Sonia?
Forta, sensible, lluminosa. Una dona molt humana, amb caràcter i tendresa. Em va fer confiar, créixer, obrir el cor.
Com es van conèixer?
En un hospital de Guinea Bissau. Jo treballava com a tècnic de manteniment per a una oenagé, i ella era infermera.
Es va enamorar a l’instant?
Sí, va ser un sotrac, però no vaig saber què fer amb això. A ella li va costar més, i no em va importar perquè no volia viure un idil·li que cremés ràpid i s’apagués.
Era una relació prohibida?
L’oenagé per a la qual treballàvem prohibia les relacions entre personal expatriat i local. Però no vam poder evitar-ho.
Van viure el seu amor en secret?
Sí. Durant més d’un any. Érem feliços, i ens van acusar de posar en risc el projecte per mantenir una relació inapropiada. Però el nostre amor era net i veritable. La Sonia va triar l’amor, i jo la vaig seguir.
I van venir a viure a Espanya?
Primer vaig venir de visita, a conèixer la seva família. Pamplona em va agradar, és tranquil·la i acollidora, però adaptar-me al fred em va costar.
No devia ser l’única cosa.
Em va costar adaptar-me per l’idioma, pels costums, pel racisme. No és fàcil ser un home negre africà casat amb una dona blanca. Però la Sonia sempre em va fer costat.
Què el va sorprendre d’ Espanya?
Que es parla molt de menjar i amb entusiasme. I la manera com es reparteixen les tasques a casa. A Guinea Bissau no és així.
Com s’entén la criança en la seva cultura?
Al meu país les tasques de la llar i la cura dels fills són coses de dones. Si una dona està embarassada, una altra dona l’ha d’ajudar. L’home no s’hi involucra.
Què va fer vostè?
Vaig trencar amb això, m’hi vaig involucrar des del primer dia. Canviava bolquers, cuinava, netejava, comprava. Érem un equip.
Quan va arribar la malaltia?
El dia del meu aniversari: càncer digestiu amb metàstasi. Vam fer tot el que era a les nostres mans, des d’acatar la medicina convencional, la ràdio i la químio, fins a anar a Guinea Bissau a veure curanderos.
Ho entenc.
...I plantes, litúrgies, novenes. Jo tenia fe, vaig creure fins al final que es curaria. Però un dia em va dir: “Estic cansada, Du. Ja no puc més. Cuida’t i cuida els nens. Continua endavant”. Vaig entendre que havia de deixar-la anar.
Què va sentir en aquell moment?
Un buit total. Saber que se n’estava anant i tot i així es preocupava per mi em va trencar per dins.
Ella estava escrivint un llibre?
Sí, la nostra història, Te encontré en Bisáu . “No puc acabar-lo. Promet-me que ho faràs tu”, em va demanar.
I ho va complir.
Sí, el llibre explica com l’amor pot superar les diferències culturals, parla del racisme, de la malaltia, del dol, però sobretot de l’amor, el camí recorregut.
I els seus fills?
Ara soc pare i mare. En Joel mira al cel i diu que la seva mama és allà. De vegades s’enfada: “Papa, per què no torna?!”. La Nora és més petita, però també pregunta. Mirem vídeos, fotos. La tenen molt present.
Conserva el compte d’ Instagram de la Sonia, @mamaderizos?
Sí. Al principi no podia ni mirar-lo. Però després del llibre vaig sentir que l’havia de reprendre. La Sonia havia creat una preciosa comunitat i era just continuar compartint.
El va sorprendre la reacció de la gent?
Molt. Vaig rebre centenars de missatges, trucades. L’homenatge que vam fer al parc Yamaguchi va ser molt especial. Vaig sentir que no estàvem sols.
S’ha plantejat tornar a l’ Àfrica?
Sempre és una possibilitat. Allà tinc la meva gent. Si un dia sento que no puc amb això, tornaré. Però ara soc aquí, complint el que vam somiar junts.
Per què va ser tan especial la seva relació?
Perquè ho vam vèncer tot: normes, cultures, prejudicis, distància, malaltia, mort. Perquè vam triar l’amor cada dia, fins i tot quan el món semblava en contra. I perquè em vaig sentir correspost fins a l’últim moment.
Què li va ensenyar la Sonia?
A estimar sense por, ser pare, compartir, trencar esquemes; i que l’amor veritable no es controla ni s’amaga. Es viu.
Li parla, vostè?
Cada dia. Li dic que els seus fills estan bé, i li llegeixo el seu llibre: “Tu ets aquí”. L’amor no mor. Només canvia de forma. La nostra història no tindrà mai un final.
