Què són “els nostres costums”? Quan sorgeix un conflicte entorn de la immigració, hi ha qui pretén concloure’l exigint que les i els immigrants “respectin els nostres costums”. Com s’aplica aquest criteri a, per exemple, el que ha passat amb el Teatro Sin Papeles?
Ja ho sabeu: es presentava un informe de l’Observatori de les Discriminacions, i l’Ajuntament de Barcelona va convidar a participar en l’acte aquesta companyia. Que va escenificar situacions de discriminació viscudes per dones com elles, d’origen llatinoamericà. Una immigrant s’adreça en castellà a una metgessa o a una funcionària, però aquestes no li contesten, només repeteixen: “Aprèn català!”. Quan per fi obté el C2, busca feina, però l’hi neguen per no ser nativa... Això, a molta gent, no li ha agradat gens. S’ha dit que l’obra exerceix violència contra el català; s’està assetjant les actrius a les xarxes; l’Ajuntament ha demanat disculpes...
Què es pot opinar? Molt fàcil. Preguntem: les immigrants que formen el Teatro Sin Papeles respecten els nostres costums? Prenen suc de taronja per esmorzar? Mengen pa amb tot? Fan truita de patates? Veneren la Moreneta? Posen bols amb aigua als balcons per als camells dels Reis d’Orient?...
No sé vostès, però jo no aconsegueixo trobar la utilitat a la prova del cotó fluix per distingir els bons immigrants dels que “hauran de tornar als seus països perquè no s’han adaptat als nostres costums” (Rocío de Meer, portaveu de Vox, dixit). Per què hauria d’importar-nos que esmorzin arepes, li afegeixin xili a tot, facin cebiche, venerin la Mare de Déu d’ Urkupiña i posin calaveres de sucre a l’altar de la Santa Mort? Aquí el que està en qüestió és una altra cosa: l’esperit crític, la llibertat d’expressió.
Potser les components del Teatro Sin Papeles han après aquí una actitud crítica que als seus països d’origen no és tan habitual
Pensar per compte propi, criticar són costums nostres? Històricament, la veritat és que sí: es desenvolupen a Europa a partir de la Il·lustració. Però no els defensem, sisplau, com a “costums”, amb una actitud multiculturalista que els faria ni més ni menys vàlids –cada poble amb els seus costums– que lapidar adúlteres.
Lee tambiénD’allò que no es parla
Potser les components del Teatro Sin Papeles han après aquí una actitud crítica que als seus països d’origen no és tan habitual. Es pot dir que han assimilat un “costum” europeu, la llibertat d’expressió, però ara l’exerceixen, amb tota legitimitat –ens agradi o no el que diuen, ens sembli encertada o no la seva crítica– en qualitat de dret humà universal. Aplaudim-les per això.