Antoni Guillén té 62 anys, és autista i ha hagut de viatjar amb avió en innombrables ocasions per motius laborals. Defineix els aeroports com “centres de tortura massiva”. El procés complet –des que surt de casa fins que arriba a la destinació– el deixa exhaust, incapaç de fer res durant dos o tres dies.
Per a Iván, un jove amb autisme de 19 anys, cada desplaçament requereix molta preparació i previsió. “Qualsevol canvi de rutina li suposa un estrès enorme –explica el seu pare, Javier–. Pot arribar a vomitar per olors molt intenses, com els perfums que cal travessar en el duty free”.
Una sensació similar l'experimenta Andrea, de 32 anys, que va rebre el diagnòstic d'autisme fa tot just un any. Encara que sempre havia sentit que viatjar li resultava més difícil que als altres, ara posa paraules a aquella experiència: “És esgotadora. Em genera un nivell d'estrès que m'incapacita”.
Una sobrecàrrega sensorial que arriba a ser incapacitant
Aquests testimonis poden semblar exagerats per a alguns lectors, a qui també els resulten molestes les cues, els retards o les cancel·lacions de vols. “La diferència està en la magnitud de l'impacte i en com afecta neurològicament”, apunta la psicòloga Paula Morales, experta en neurodiversitat i autisme en femení. “Per a moltes persones autistes, aquella mateixa situació –per la sobrecàrrega d'estímuls com el soroll, la temperatura o l'acumulació de gent– pot desencadenar una sobrecàrrega sensorial tan intensa que esgota completament les seves funcions executives, és a dir, la seva capacitat per planificar, regular emocions i processar informació, durant hores o fins i tot dies”.
Accés especial per a famílies i PRM a l'aeroport
No obstant això, és important recordar que “no hi ha dues persones que visquin el viatge de la mateixa manera”, ja que cada persona dins de l'espectre autista és única. Per analitzar en profunditat els reptes i necessitats d'aquestes persones i les seves famílies, la psicòloga i professora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i Pere Suau, catedràtic de gestió del transport aeri de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), han impulsat un projecte pioner que busca oferir recomanacions directes i aplicables perquè aeroports i aerolínies puguin adaptar els seus serveis i fer-los veritablement accessibles.
Són part de la nostra societat, però estan invisibles per a una majoria que no coneix les seves necessitats
“Les persones autistes representen més d'un 2% de la població. Tot i això, s'enfronten a un entorn que sovint és hostil per un profund desconeixement. Són part de la nostra societat, però estan invisibles per a una majoria que no coneix les seves necessitats”, recorda Suau.
L'estudi, titulat Viajes en Avió i Autisme: Una Anàlisi Centrada en la Persona sobre Estresores i Estratègies de Mitigació, s'ha dissenyat tenint en compte les persones amb Trastorn de l'Espectre Autista (TEIA), terme recollit als manuals diagnòstics. Com a part de la investigació, els autors han impulsat una enquesta cocreada amb persones autistes, que encara continua oberta, i preveuen també realitzar grups focals amb autistes i les seves famílies. La seva participació és clau per a l'èxit de l'estudi.
El distintiu per a discapacitats invisibles, sunflower lanyard, adverteix el personal d'aeroports i aerolínies que qui el porta podria necessitar suport o comprensió addicional.
Encara que els investigadors reconeixen avenços i accions positives, adverteixen que moltes d'aquestes iniciatives continuen sent “accions aïllades”, sense una comprensió completa de l'experiència “porta a porta”. Un exemple és el distintiu per a discapacitats invisibles conegut com a sunflower lanyard,un cordó verd i groc amb dibuixos de gira-sols que poden portar les persones que ho desitgin. El seu objectiu és advertir el personal d'aeroports i aerolínies que qui el porta podria necessitar suport o comprensió addicional. Encara que el seu ús no està molt estès a Espanya, aquest sistema gratuït està implantat a més de 300 aeroports.
Paral·lelament, els aeroports d'Aena disposen, d'una banda, d'un servei d'assistència Sin Barreras, per a totes aquelles persones la mobilitat de les quals sigui limitada per discapacitat física o mental, per avançada edat o qualsevol causa de discapacitat que necessiti una atenció especial. I, per l'altre, Aena també compta amb el seu propi distintiu gratuït per a persones amb discapacitats invisibles, que han de sol·licitar cada vegada que viatgen.
Anunci del distintiu de discapacitat d'Aena a l'aeroport del Prat.
Cap dels tres entrevistats no ha utilitzat fins ara algun dels distintius esmentats. “Porto volant molt de temps i, més o menys, he sobreviscut”, comenta Antoni. Una cosa similar li ocorre a Andrea que recorre als seus propis trucs i estratègies per afrontar el procés. Els testimonis valoren positivament aquest tipus de distintius, sempre que “siguin coneguts per tot el personal”. Tot i així, consideren que aquestes acreditacions s'haurien d'unificar. Per la seva part, Javier, pare d'Iván, cansat de donar explicacions contínuament, sol·licitarà el servei d'Aena per a les vacances d'aquest estiu.
En un entorn dominat pel soroll, les presses i les multituds, els auriculars amb cancel·lació de soroll són grans aliats per a moltes persones autistes. “Memoritzo els recorreguts, o ja els conec, i em poso un àudio d'una conferència sobre física, filosofia o qualsevol cosa complex que m'obligui a concentrar-me més”, exemplifica Antoni. Però hi ha moments veritablement difícils, com quan han d'interactuar amb el personal dels controls de seguretat o de passaports.
El cervell autista processa el món amb una intensitat diferent, i en un aeroport pot ser un autèntic bombardeig sensorial
En el seu estudi, Morals i Suau analitzen aquests estresores en quatre dimensions: processament sensorial (sorolls, llums, temperatura, multituds), interacció social (parlar amb el personal, ser a prop de desconeguts), processament cognitiu (comprensió d'instruccions, falta d'informació, imprevistos) i regulació emocional (maneig de l'estrès, ansietat o la sobrecàrrega).
Per a les persones amb autisme, els aeroports estan pensats per a la seguretat, però no para el benestar i l'accessibilitat de persones que travessen hipersensibilitats o dificultats afegides. “El cervell autista processa el món amb una intensitat diferent, i un entorn com un aeroport pot ser un autèntic bombardeig sensorial”, explica la psicòloga Paula Morales.
Accés especial per a famílies i per a persones amb mobilitat reduïda (PMR) o discapacitat.
Amb la intenció de “superar la idea que la persona autista és la que ha d'adaptar-se a un entorn normatiu i caòtic”, els investigadors aposten per petits canvis tant a curt com a llarg termini. Canviar el mobiliari per crear zones de descans, substituir els eixugadors de mans als banys per tovalloletes de paper, regular la intensitat de la llum o proporcionar informació visual i accessible són només algunes de les propostes més immediates.
Altres mesures, que requereixen una inversió més gran però ofereixen un “retorn enorme en qualitat de servei”, inclouen millores en la señalética i orientació, l'ús de més il·luminació natural i materials no reflectors per reduir la càrrega visual. “També s'inclou aquí la formació contínua i especialitzada del personal i, per descomptat, la implementació de tecnologia, com els nous escàners que permeten inspeccionar l'equipatge de mà sense necessitat de retirar líquids ni dispositius electrònics”, detalla Suau.
Lee también
La resposta per part del sector aeri, diuen, ha estat “molt positiva”. “Aena i Vueling, col·laboradores en el projecte, han mostrat un interès i una implicació total. Hi ha una demanda real per entendre quins són els estresores exactes i per rebre recomanacions directes i basades en evidència”, asseguren els investigadors. Però el que encara falta és incidir en la comprensió de la diversitat: “Acceptar la diversitat implica no prejutjar ni suposar que l'altra persona s'està aprofitant d'una situació. Segurament, si està utilitzant aquells serveis, és perquè realment els necessita”, recorda Javier, pare d'Iván, diagnosticat amb autisme des dels 5 anys i que ara en té 19. “Hi ha una diversitat invisible en la qual hem de pensar més, i això me l'aplico diàriament”.
