Ha esclatat la guerra dels currículums. La dimissió de tots els seus càrrecs de Noelia Núñez, la jove promesa del PP, per inflar la seva trajectòria acadèmica amb llicenciatures inexistents, ha obert un nou front de batalla entre socialistes i populars. L’equip de Núñez Feijóo exigeix al seu torn la dimissió del portaveu parlamentari del PSOE, Patxi López, a qui acusa de jugar a l’equívoc amb uns estudis d’enginyeria que no va completar. També la de la delegada del govern a València, la socialista Pilar Bernabé, dona sobre la qual pesa la vergonya acreditada d’haver-se atribuït una doble llicenciatura que no tenia. El PSOE, pel seu cantó, i a través del seu ariet per aquests assumptes, el ministre Óscar Puente, continua la caça i captura de més farsants populars.
El sidral ha comportat que estiguin desapareixent dels perfils públics d’uns quants polítics màsters que no ho eren, cursets d’estiu convertits en estudis superiors i d’altres enganyifes de l’estil que, convenientment maquillades i presentades de manera ambigua, serveixen per donar llustre sense cap esforç als impostors curriculars.
Noelia Núñez
El cert es que l’escàndol pot jutjar-se sense gaires matisos. La política, amb l’excepció de tots aquells àmbits de gestió i representativitat que sí demanen coneixements i experiència específica, no exigeix titulacions. Però la salut democràtica sí que necessita la veritat. I la mentida ha de pagar-se amb la dimissió, encara que ja sabem que aquesta no és una costum molt nostrada, com acredita el cas ja citat de la delegada del govern a València.
Però que els currículums hagin conquerit el cim del debat polític permet aproximacions que, sense tenir relació directa amb les falses titulacions i els qui les llueixen, resulten més interessants. Tal és el cas de la proliferació dels historials formatius alimentats a base d’esteroides i anabolitzants que agafen la forma de cursos, màsters o qualsevulla altra denominació. Subproductes educatius que poden cursar-se a universitats públiques i privades (de prestigi o de morralla) i a tota classe de guinguetes formatives, amb independència de la seva titularitat.
La dimissió de Noelia Núñez ha obert un nou front de batalla entre socialistes i populars
La formació de postgrau s’ha convertit en una obsessió. La plena democratització de la universitat i la seva progressiva degradació ha fet que el que abans representava un plus curricular no sigui ara una opció, sinó una necessitat. El grau universitari és ja una simple commodity que cal acompanyar d’un complement vitamínic en forma d’estudis de postgrau perquè el currículum sigui tingut per alguna cosa que valgui la pena almenys remenar.
Com a resultat, ha aparegut un sucós negoci que, a rebuf del discurs formatiu de qualitat, en moltes ocasions no té més objectiu que assegurar-se el cobrament de matrícules dels pobres infeliços que busquen a cegues, entre una oferta formativa que tendeix a l’infinit, alguna cosa que realment els individualitzi i els asseguri un saber competitiu.
Lee tambiénEsquerres perifèriques
La tramoia d’aquest món, tal i com ha apuntat l’assagista Esteban Hernández, és majoritàriament extractiva. S’adreça fonamentalment a les butxaques de les classes mitjanes per treure profit de la convicció de que l’esforç formatiu acabarà donant fruits. Cosa que és certa, però amb matís. Els preus i llocs en els que aquests estudis de postgrau sí fan la diferència –sigui pel valor de l’aprenentatge, sigui per la selecció de classe que imposa la matrícula– no estan a l’abast de la majoria. Amb la qual cosa, tal i com succeeix amb els graus, els postgraus acaben tenint un valor, tant de mercat com de qualitat, sinó residual, sí molt limitat en moltíssim casos.
Res d’això té relació amb la guerra de currículums que han organitzat populars i socialistes, centrada en la veritat o mentida dels títols dels que es presumeix en un món que, com el de la política, afavoreix especialment l’aparició de la síndrome de l’impostor. Ja saben, el fenomen que afecta els qui malgrat gaudir de l’èxit i el reconeixement, dubten de la seva competència i experimenten la convicció de no merèixer el que han aconseguit.
Només que hi ha impostures més perjudicials que aquestes en el nostre país. I el mercat persa a la vegada que fallit en el que s’ha convertit bona part de la formació, amb oneroses inversions de temps, diners i esperances, per a la construcció d’un bon currículum formatiu, és una d’elles.