Laia Marull: “Cal riure, que la vida és dura”

La Lila és una veterinària en hores no baixes sinó profundíssimes a causa d’una ruptura sentimental. Per això, mentre capa un gos –amb fúria impròpia en una situació tan delicada– etziba al seu amo el següent: “Tan adorables que ens semblaven al zoo... Doncs els dofins són molt males persones”. Laia Marull (Barcelona, 1973) és la Lila i el desconcertat client, Berto Romero. Las irresponsables és una comèdia dirigida per Laura Mañá que coprotagonitzen Àgata Roca i Betsy Túrnez; la trama pivota sobre tres conflictes humans –engany, masclisme i codependència sentimental– que desencadenaran una revenja despietada, catarsi emocional i moltes rialles.

L’actriu creu que l’humor és la millor manera de no perdre el seny davant l’adversitat. “En el terreny personal i també a la feina: estar concentrada i quan se sent ‘tallin’ rompre a riure encara que estiguessis rodant la cosa més dramàtica. Em va passar amb Te doy mis ojos : la vida pot ser molt dura, de manera que dono gràcies que ens puguem riure de tot”.

És l’única actriu amb un Goya en cadascuna de les tres categories d’interpretació

Marull interpreta una dona dependent i a quilòmetres de com és ella: immersa en un daltabaix emocional, es passa el dia enganxada al mòbil espiant per on camina el seu ex (Jordi Sánchez). “La meva feina era entendre-la, tot i que la Lila voreja la patologia: veure-ho tot negre, necessitat que estiguin per ella, és la que sempre té problemes... El control de l’altre em sembla la cosa més horrible de l’univers: esbrinar amb qui es relaciona, on és en cada moment... Tots tenim dret a la nostra intimitat i a la nostra llibertat personal”.

La seva germana ( Àgata Roca) és una entrenadora d’èxit de futbol femení que ha portat el club a dalt de tot. El premi és convertir-se en la segona d’un míster masculí: “Durant molts anys la selecció femenina han estat les noies, mostra del masclisme institucional que hem viscut des de sempre. Per sort, ara tenim més alarmes sobre les maneres de tractar la dona; la societat està canviant en aquest sentit, tot i que alguns comportaments sembla que costen més d’erradicar”, reconeix Marull.

Cal assenyalar que el guió va ser escrit abans del cas Rubiales. L’actriu afegeix aquest interessant matís: “De vegades, la manera d’afrontar el masclisme instaurat també em molesta. Exemple: cerimònia dels Oscar en què a l’escenari fan conya de com de guapo és tal actor. Crec que aquest no és el camí: si volem respecte mutu, hem de començar per aquí”. Tanca el trio protagonista la seva amiga Núria ( Betsy Túrnez), enamorada d’un italià seductor que descobrirà una veritat incòmoda.

Marull va conèixer la seva parella, el també actor Andrew Tarbet, fa 25 anys. Va ser rodant Café olé (d’ Alicia Delgado). L’hem vist a La Riera , Moebius i La caza i ara escriu un text teatral sobre la seva experiència a Catalunya: “Està concentradíssim; l’estrenarà l’any vinent i tinc moltes ganes de veure-ho”.

Només hi ha quatre actrius espanyoles amb tres premis Goya i ella és l’única en les tres categories interpretatives: revelació, repartiment i protagonista. A més, també té una Concha de Plata. Va ser per Te doy mis ojos (d’Icíar Bollaín). Aquesta història, amb Luis Tosar com a coprotagonista, va trencar el vergonyós silenci social sobre el maltractament masclista. Marull no en presumeix però té motius per sentir-se orgullosa de la influència que va tenir la pel·lícula: un any després de la seva estrena, el 2003, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero promulgava la llei contra la Violència de Gènere. “Crec que va ser una bomba perquè no es tractava el tema i va ajudar a visibilitzar-lo; de vegades treballem també per arribar a la societat explicant les nostres misèries o els nostres èxits, és igual, però volem arribar-hi i Te doy mis ojos ho va fer”.