Santiago Vilanova va ser el director de Diario de Barcelona en la seva etapa autogestionària (1983-1984), inspirada pel model del diari francès Libération . Van ser moments de gran tensió, moments convulsos. Era tanta la pressió que havia de superar que, dues tardes a la setmana, amb l’editorial encarrilat, desapareixia una hora de la redacció per assistir a classes de cant líric. Era la manera de desfogar-se. L’anècdota serveix per sintetitzar la figura d’aquest home capaç d’unir passions diferents i distants, tot un estrateg de la resiliència. Es pot amalgamar una cosa tan llunyana com la pintura o la lírica amb l’activisme ecologista? Sí. A aquesta passió per unir mons llunyans només li falta el llibret d’una òpera inspirada en Wagner centrada en la crisi climàtica...
Periodista, escriptor, pintor, polític ecologista, activista antinuclear, Vilanova (Olot, 1947) ha fusionat en la seva trajectòria disciplines aparentment allunyades però amb un nucli central situat en la perspectiva ecològica, que ha conduït la seva activitat personal i professional.
Ell se sent incòmode amb l’etiqueta única d’activista ecologista i creu que a la seva trajectòria són més rellevants els esforços per divulgar els valors de l’ecologia com a ciència que ha condicionat un nou paradigma cultural amb postulats que ha irradiat molts àmbits de l’activitat social i cultural. Impulsor d’investigacions periodístiques, organitzador d’exposicions i conferències, autor de més de 20 llibres, ha anat acumulant una reguera de documents que revela moltes vegades un progrés mal entès.
Ara tot el seu centre documental, un fons de gran valor històric, integrat per més de 500 caixes, serà cedit a l’Arxiu Nacional de Catalunya, segons l’acord ratificat per la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Joan Maria Morros. Es tracta “d’un conjunt documental d’un enorme interès per a la història del periodisme, tant en el pla de la reflexió teòrica com en el de l’activisme social i polític”, va destacar la consellera.
El seu centre documental permet rastrejar una àmplia tasca periodística i divulgativa
“La cultura ecològica ha estat el meu impuls vital i és l’eix del fons documental que lliuro a la Generalitat”, ens resumeix.
Entre els materials que traspassen la prova del temps destaquen els relatius als simposis Una sola Terra (entre 1989 i 2012), cicles de conferències sobre energies renovables, ecologia o vulcanologia que li va permetre divulgar el pensament de destacats científics, pensadors i activistes. Allà hi ha els testimonis de René Dumont (enginyer agrònom i sociòleg), Jores Medvédev (autor de Nuclear disaster in the Urals ), Alexander King (fundador del Club de Roma), Edward Goldsmith (editor de The Ecologist ), Vandana Xiva (filòsofa i activista ecofeminista), Wangari Maathai ( premi Nobel de la Pau), Haroun Tazieff (pioner vulcanòleg) o Anne H. Ehrlich (coautora de La explosión demográfica ). Tota aquesta documentació audiovisual, intervencions i enregistraments, que se cedeix reuneix formats molt diversos: entrevistes a Jacques Cousteau o a Thor Heyerdahl (cèlebre explorador que va capitanejar l’expedició de la Kon-Tiki el 1947 navegant en una rai de troncs des de la Polinèsia fins a Sud-amèrica), desenes d’àlbums de fotos sobre el moviment ecologista català; sobre viatges a l’ Amazònia, la conferència de Rio de Janeiro 1992, el llac Baikal o l’illa de Pasqua, i tot això complementat amb dibuixos, aquarel·les o pintures.
I sense que falti la col·lecció completa de la pionera revista Userda o la seva dedicació a totes aquestes causes des de l’ Ateneu Barcelonès.
També és possible rastrejar el seu paper d’home-pont amb Europa, com demostra la seva participació en la xarxa Ecoroba, fundada el 1976 per Denis de Rougemont, o la seva implicació en l’associació dels Journalistes-écrivains pour la Nature et l’Écologie ( JNE), fundada el 1969.
Fundador d’Alternativa Verda, uneix disciplines només aparentment allunyades
La seva tasca d’investigació periodística es remunta a les explosions de gas a Barcelona el 1972 i el 1973. “Abans, el periodista ambiental era un personatge incòmode a qui s’intenta desacreditar; però la nostra feina als anys setanta i vuitanta no ha estat inútil. Hi ha més consciència ecològica però també més ecowashing . Bé, és un avenç”, diu aquest home, abocat ara en l’estudi de la governança ambiental mundial.
Va ser un dels promotors d’ Els Verds-Alternativa Verda, el primer partit ecologista d’ Espanya, una fundació sobre la qual caldria reflexionar atesa la frustrada experiència de l’ecologisme polític a Catalunya. El seu arxiu il·lustra també una visió crítica sobre l’energia nuclear i acull la documentació que li va servir per escriure els seus llibres sobre els accidents atòmics de Three Mile Island (1979), Txernòbil (1986) i Fukushima (2011).
I no falten els papers sobre l’accident del centre de producció de plutoni de Kixtim ( Txeliàbinsk, als Urals), les tasques per revelar com Franco va intentar fabricar la bomba atòmica o els cartells del moviment antinuclear de Catalunya als anys setanta contra els reactors a Ascó (una filmografia ja cedida a la Filmoteca de Catalunya).
El seu llegat deixa també la memòria dels debat sobre el decreixement (és amic de Serge Latouche), teories sobre el econacionalisme o l’ecofeminisme, el vessant que ha conreat la seva companya Pilar Sentis.
La Filmoteca reuneix la filmografia del moviment català antinuclear de fa 40 anys
Tot i això, “veure en l’ecologisme només el vessant polític, científic o empresarial és infravalorar el potencial d’aquesta font inspiradora en la creació a la literatura, la poesia, la música, la pintura o l’arquitectura”. En el seu cas, la vinculació es plasma en la seva pintura, objecte d’exposicions, així com a l’antològica organitzada pel Museu de la Garrotxa al seu Olot natal sota el títol Art i ecologia, el 2016.
Al llarg viatge l’han acompanyat molts, com Xavier Garcia, el seu amic de l’ànima. Vilanova ha aixecat un edifici amb mil portes i finestres. Potser per això va estudiar cursos d’arquitectura i aquests anys ha anat construint una casa museu on vol que entri tothom.
