Una rivalitat plena de matisos definirà la final de l’Eurocopa que enfrontarà Anglaterra i Espanya, les dues nacions que han marcat el futbol femení els anys més recents. Els seus meteòrics progressos han tingut lloc els últims anys, a través de models molt diferents.
Anglaterra, que amb prou feines no pintava res la dècada anterior, va créixer a través de la inversió econòmica duta a terme pels grans clubs, model concretat en la Lliga més potent i ben pagada del món. El progrés d’ Espanya és essencialment per la impressionant contribució del Barça, la cultura futbolística de la qual ha impregnat totes les escales del futbol, des de la selecció que va guanyar el Mundial del 2023 fins a la reguera de categories juvenils que surten victorioses dels grans tornejos amb una regularitat impactant.
En termes d’eficàcia, les angleses tenen l’avantatge d’un sistema econòmic saludable. Els clubs disposen de recursos que ultrapassen els del Barça i el Reial Madrid. Amb els altres equips de la Lliga espanyola no admeten comparació. La distància és abismal. Tot i això, ha estat Espanya la que ha marcat tendència. Fa tan sols deu anys va disputar al Canadà el primer Mundial, entre mancances inacceptables i situacions de maltractament. El Barça, que ha dominat l’escena europea des del 2019 –cinc finals consecutives de la Champions i tres victòries–, va guanyar la primera Lliga el 2012. És a dir, ahir.
El club, orgullós de la política d’obertura en tots els àmbits de l’esport, també va comprendre la força creixent del futbol entre les dones. Ho va entendre, i en la mesura que es va poder, va afegir una ajustada estratègia econòmica, especialment meritòria els borrascosos anys d’una crisi que encara està lluny de dissipar-se.
Montse Tomé, tècnica espanyola, revisant la sessió en presència deParallueloahir
L’èxit del Barça, traslladat directament a la selecció, té un caràcter cultural. No hi ha equip al món que jugui amb unes senyes d’identitat tan profundes. Passen els anys i es veu el Barça d’una hora lluny. És un model profundament arrelat en la psique col·lectiva del club. Procedent d’una Lliga disfuncional, pobra, deficitària, a què el Reial Madrid va donar l’esquena fins al 2020, el Barça s’ha erigit en el gran referent del futbol mundial. No és imaginable una contradicció més gran i, d’altra banda, més trista.
El Barça necessita una competició nacional que no troba i que és impossible entreveure ara mateix. El beneficia l’ingrés a contracor del Madrid, l’altra gran locomotora del nostre futbol. Florentino Pérez no va creure mai en el futbol femení, una mostra palpable dels seus pressupostos mentals, però la negativa es començava a interpretar com a actitud troglodita, perjudicial, impròpia de la magnitud del club i dels temps que corren.
El teixit general del campionat és tan feble que col·loca el Barça en una situació competitiva molt poc edificant. Gairebé res del que es troba a la Lliga nacional no li serveix per afrontar la Champions League. Tot el que troben els principals equips anglesos –Arsenal, Manchester City, Chelsea, Liverpool, Manchester United– a la seva Lliga els enforteix, tant al capítol competitiu com en el creixement econòmic. L’èxode cap al futbol anglès s’incrementa cada any. El Barça ho sap i ho tem: Mariona Caldentey, millor jugadora de l’any a Anglaterra, va abandonar el Barça la temporada passada després de nou anys i va fitxar per l’Arsenal, l’actual campió d’Europa.
Mentre el Barça es debat entre l’excel·lència del seu model i les limitacions a què està exposat, l’Eurocopa confirma per enèsima vegada l’èxit de les seves extraordinàries jugadores. Set van ser titulars contra Alemanya. A la banqueta, Jana Fernández, l’exquisida Vicky López i Salma Paralluelo completen a la selecció un panorama decididament blaugrana. Serà la primera final d’ Espanya a l’Eurocopa, però ningú no prendrà l’equip per inexpert. És una selecció que el Barça omple d’èxits tan constants que surt com a favorita.