Rellançament és un concepte molt conegut a la Unió Europea. Des dels inicis, el 1950, el francès Jean Monnet, l’arquitecte ideològic i un dels pares d’Europa, va afirmar: “Sempre he pensat que Europa es faria enmig de la crisi, i que seria la suma de les solucions donades a cada crisi”.
La primera Comunitat Europea va ser la Comunitat Europea del Carbó i de l’ Acer (CECA), el 1951. Jean Monnet havia concebut una idea senzilla i valenta: el carbó i l’acer havien estat un motiu de guerres entre França i Alemanya, per què no administrar aquests recursos en comú? França, Alemanya i la resta dels fundadors de la Comunitat Europea (Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg) van donar suport a la proposta, que incloïa una gran novetat, consistent en el fet que els estats membres cedirien sobirania en matèria de carbó i acer en benefici d’una autoritat comuna. Aquesta va ser l’Alta Autoritat de la CECA, supranacional, instal·lada a Luxemburg el 1952. Jean Monnet en va ser el primer president.
Els començaments de la CECA van ser molt exitosos. L’entusiasme i l’admiració general creixien sobre un procés innovador d’integració europea. Un procés “per la via comunitària”, és a dir, a través de la creació consecutiva de comunitats europees, que haurien de conduir finalment a la unitat política.
No van trigar a néixer propostes per crear dues noves comunitats, també impulsades per Jean Monnet: una de dedicada a la unitat política (Comunitat Política Europea, CPE) i l’altra, a la defensa (Comunitat Europea de Defensa, CED). Cinc estats membres les van aprovar amb rapidesa als seus parlaments, però el 1954 el Parlament francès les va rebutjar.
Els grups comunista i nacionalista van ser els responsables d’aquell primer gran fiasco europeista. El gaullisme temia un rearmament alemany i l’URSS era totalment contrària a la creació de la Comunitat Europea. Aquest doble rebuig va provocar la primera gran crisi de la integració europea “per la via comunitària”, de la qual es va trigar tres anys a sortir. Va ser mitjançant el que es coneix com el primer “rellançament europeu”.
Crear polítiques comunes en afers exteriors i defensa pot conduir a la unió política
Jean Monnet, profundament afectat, va dimitir com a president de l’Alta Autoritat “per poder participar amb plena llibertat d’acció i de paraula en la realització de la unitat europea, que ha de ser concreta i real”, i va fundar el Comitè d’ Acció per als Estats Units d’Europa. Les idees d’aquest comitè van influir decisivament en el primer rellançament, que va abandonar els ambiciosos objectius rebutjats per França, però va obrir noves vies a la integració europea.
La conferència de Messina (1955) va ser la protagonista d’aquest rellançament. S’hi van reunir els ministres d’Exteriors dels sis membres de la CECA per discutir el futur. L’objectiu, revitalitzar el procés d’integració i explorar nous camins per a la cooperació. Els elegits van ser els àmbits econòmic i nuclear. Dos anys després es van presentar dues noves comunitats e uropees, aquesta vegada sí acceptades pels sis estats membres. Els noms eren Comunitat Econòmica Europea (CEE) i Comunitat Europea de l’ Energia Atòmica (Euratom), en el marc del famós tractat de Roma (1957). La conferència de Messina va significar un punt d’inflexió en la construcció europea, gràcies a la definició de noves vies de cooperació.
D’ençà que es va crear, la Comunitat Europea ha conegut períodes d’europessimisme i d’eurooptimisme. Cada crisi important ha tingut un rellançament, complint el que Jean Monnet va profetitzar. L’última gran crisi ha estat el rebuig en referèndum, el 2005, per part de França (una altra vegada) i els Països Baixos, del projecte de tractat constitucional de l’actual Unió Europea.
Lee tambiénGran Europa o Gran Rearmament
A partir del 2005, s’han succeït una sèrie de crisis (gran recessió, crisi de l’euro, crisi dels refugiats, Brexit, pandèmia, guerra d’Ucraïna, etcètera), de manera que es pot parlar d’una permacrisi de vint anys de durada. Abunden les veus que pronostiquen una fragmentació progressiva de la UE, fins i tot la desintegració. Però també és cert que les grans crisis possibiliten grans oportunitats. La que avui es brinda a la UE és dissenyar un nou rellançament europeu, a través d’un retorn als objectius bàsics.
Des del 1954, la UE flaqueja en matèria d’unió política, seguretat i acció exterior. L’actitud imperial de Trump exigeix que la UE es converteixi en un veritable actor geopolític, un actor global, no només en soft power, sinó també en hard power, un tercer pol entre els Estats Units i la Xina en el marc d’un ordre mundial multipolar. Per això cal una nova conferència de Messina en què se superi la permacrisi 2005-2025 i s’obrin nous canals d’integració.
Els més evidents, necessaris i factibles avui passen per la creació de polítiques comunes en afers exteriors i defensa. El saber convencional diu que sense unió política no es poden tenir polítiques comunes en exteriors i defensa, però també es pot argumentar –a la inversa– que ara cal, amb urgència, un rellançament basat en afers exteriors i en defensa, una fita que és al nostre abast, i que paradoxalment pot conduir a la unió política. Tornarem sobre aquesta qüestió.
Treva i Pau format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carles Losada, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor, Xavier Pomés i Víctor Pou