Els mitjans de comunicació ja fa uns dies que tenen els seus principals gurus de vacances, i la tensió ha baixat, cosa que constata, a diferència del que es respirava fa poques setmanes, que no s’acabava el món. I és que, potser, allò que alguns promovien amb tanta crispació era bàsicament un govern renovat a Espanya abans de l’agost.
No es van sortir amb la seva, de nou ensopegant amb un resistent (tot i que sens dubte erosionat) Pedro Sánchez. Però aquesta renovada brunete mediática (que un dia va assenyalar Felipe González i amb qui avui contemporitza l’expresident) és sens dubte part destacada dels “arquitectes del caos” de qui aquest cap de setmana ha advertit el president Carles Puigdemont.
No deixen que Sánchez governi tranquil, però a Puigdemont no el deixen tornar
En una primera lectura, el líder juntaire es referia a partits extrems que ofereixen solucions simples (i falses) als grans problemes. No els va esmentar, però els periodistes que cobrien l’acte van identificar-hi Podem, la CUP, Vox i Aliança Catalana. Amb tot, el dard de l’expresident anava més enllà.
I és que d’arquitectes del caos, agitadors o crispadors n’hi ha de polítics, però també de mediàtics, judicials i policials. I n’hi ha, sens dubte, polítics-mediàtics-judicials-policials, com moltes de les ofensives dels últims mesos, que han unit esforços, com en aquells temps en què Felipe patia campanyes en contra (abans de compartir-les contra Sánchez), per remoure els fonaments de l’Estat i provocar un canvi de govern.
Però ara els assenyala bé Puigdemont, a ells i a la seva manera de procedir, perquè molt abans que els patís Sánchez, els va patir l’independentisme català. I el president, molt especialment, encara els pateix sense poder tornar al seu país, que és molt pitjor que el fet que no et deixin governar-lo amb una mínima calma, com li passa a l’actual resident a la Moncloa.
Perquè el que es viu des de fa anys no és una guerra d’idees, sinó una batalla cultural, institucional i emocional en què alguns tenen llicència per incendiar-ho tot sense pagar el cost del que s’ha arrasat. Aquesta impunitat transversal, que igual s’aixopluga en platós que en togues, ha erosionat el pacte democràtic fins a tornar-lo irreconeixible en segons quines trinxeres.
Es parla molt de regeneració, però pocs gosen preguntar-se quins han estat realment els degeneradors del sistema. Perquè no es tracta només de qui governa, sinó de qui marca els límits del governable. I aquí és on els arquitectes del caos construeixen amb precisió d’orfebres, dissenyant relats, sembrant desconfiança i alimentant la sensació que tot el que és públic és fallit, inútil o corrupte. I això no es fa només des dels hemicicles.
És una tragèdia dels nostres temps, però amb ressonàncies a les de sempre, des de les gregues. Ara, per exemple, amb locutors disfressats de déus que juguen amb els destins de tothom des del seu Olimp mediàtic. I si en aquell temps mitològic personatges com Ícar queien per volar massa amunt, ara n’hi ha que busquen amb afany que els seus odiats caiguin prou per emergir ells. No només a la política.