La setmana passada sa majestat el Rei va presidir els premis Princesa de Girona, al Liceu de Barcelona. De nou, com ja és habitual en les seves visites a Catalunya, en la seva intervenció Felip VI va utilitzar indistintament el català i el castellà. També ho va fer la princesa Elionor. L’acte va respirar bilingüisme, feminisme, multiculturalisme, confiança en els joves, però també elogis al geni dels catalans –en especial al d’Eduardo Mendoza– i, no cal dir-ho, patriotisme constitucional.
En aquest context, resulta especialment paradoxal la dificultat que senten alguns sectors de la dreta –i del PSOE– a l’hora d’assumir el relat d’una Espanya plural, que viu la seva diversitat com a valor i no com a problema. Recordeu que, tan sols uns dies abans, Isabel Díaz Ayuso havia qualificat de “sentència de mort per a Espanya” l’acord assolit entre el Govern central i la Generalitat sobre un finançament singular per a Catalunya. En la mateixa direcció, la presidenta madrilenya va mostrar la seva oposició frontal a l’ús del català i altres llengües cooficials en institucions de l’ Estat i fins i tot en fòrums autonòmics, titllant d’“ignorant no defensar la llengua de Cervantes”.
Els passa amb el català, però també amb el feminisme, amb els immigrants o, pitjor encara, amb els seus fills ja nascuts entre nosaltres, que s’entossudeixen a assenyalar com a pseudociutadans. Vist que és tan fàcil exigir que es “respectin els nostres costums, les nostres llibertats, la nostra història, els nostres símbols nacionals” com impossible acordar en què consisteixen, em proposo d’incorporar alguns arguments de tipus pràctic, per si contribueixen a evitar que, de nou, segurs de les nostres raons, els espanyols acabem perdent la raó.
D’entrada, la geografia. Com ens recorda infatigable en aquest diari Enric Juliana, i com acaba de descriure el professor Eduardo Manzano Moreno al seu llibre España diversa, Espanya és un territori singular molt extens: un país de més de mig milió de quilòmetres quadrats, amb una orografia complexa i unes regions no sempre ben comunicades, on podríem encaixar junts bona part d’ Alemanya, els Països Baixos, gairebé la meitat de França, el nord d’ Itàlia, així com tot Suïssa, Bèlgica, Txèquia i Luxemburg. I és que sovint oblidem que Barcelona és més lluny d’A Coruña que París de Berlín; que en tren Londres i París estan més a prop que Madrid i Barcelona. A més, com és sabut, sobre aquesta realitat física i humana almenys tres invasions, la romana, la visigoda i l’àrab, han fet de la Península un veritable mosaic cultural i lingüístic. Així les coses, és factible aspirar a la uniformitat?
Si la diversitat hispànica ha sobreviscut sempre als seus il·lusos enterradors, per què s’hauria de pansir ara?
La història. Què en fem? Acudim a l’oracle per justificar enfrontaments o a la recerca de pau i progrés? Baltasar Gracián, en ple regnat dels Àustries, va recordar que “en la monarquia d’ Espanya, on les províncies són moltes, les nacions diferents, les llengües diverses, les inclinacions oposades, els climes enfrontats, tal com és menester gran capacitat per conservar, també molta per unir”.
No cal posar-se erudits per acreditar que mai en la història d’Espanya no s’ha parlat un sol idioma, ni s’ha compartit la mateixa fe, ni els mateixos costums. Ho procurarem ara? Com? Expulsant el diferent, com amb l’expulsió dels jueus, el 1492, o amb la dels moriscos, el 1609? Aplicant el terror de la Inquisició als sospitosos d’heretgia, contra els homosexuals, contra les dones amb criteri, contra els discapacitats? En el nostre intent, recorrerem a les armes, com Felip V contra els deslleials? A més, si Ferran VI, Carles III o fins i tot els dictadors contemporanis van fracassar en el seu projecte unificador, què li fa pensar a Díaz Ayuso o a Vox que aquesta vegada els seus propòsits acabaran bé? Si la diversitat hispànica ha sobreviscut sempre als seus il·lusos enterradors, per què s’hauria de pansir ara?
Lee tambiénTe matxa i el que ens és nostrat
Bartolomé de las Casas o Torquemada; Sefarad, Al-Andalus, una nació de nacions o el Valle de los Caídos. Novament, la bona o la mala tradició, de Carles Cardó. L’Espanya –i la Catalunya– plural, que progressa, nua, en topless o en burquini, o la terra de l’odi, bàrbara i rufiana, que tuiteja rancúnia i polarització, que torna als seus fantasmes i errors fratricides.