Desconec els plans del Govern d’Israel sobre Gaza, però destaca la seva incapacitat o la seva falta de voluntat de distingir els terroristes de Hamàs de la població civil palestina. Si no fa tal diferència, l’objectiu reiterat diumenge per Benjamin Netanyahu, “la victòria total”, eliminar Hamàs, ¿passa per reduir els dos milions d’habitants de Gaza a quin nombre, fins a deixar la franja expedita per desenvolupar altres plans, com els resorts que Donald Trump va anunciar tan grotescament? ¿No es pot preservar almenys els nens? Són presoners tant de Hamàs com del Govern israelià.
Una infermera examina un nen malnodrit a l'hospital de Khan Yunis, al sud de la franja, el passat dia 25
Ha calgut que països i organitzacions internacionals i moltes persones pressionessin perquè el Govern israelià cedís en el seu bloqueig i autoritzés l’entrada d’aliments i medicaments (insuficient, amb grans limitacions logístiques) per frenar la fam, encara que Netanyahu mantingui que ningú no passa fam i que l’ONU no repartia subministraments perquè no volia (sota les seves condicions).
El permís perquè entri ajuda, ¿quant durarà? El Govern Netanyahu fa el que li dona la gana
Per les notícies que arriben de Gaza, el repartiment de la Fundació Humanitària de Gaza (FHG), muntada per Israel i els EUA, s’ha demostrat deliberadament escàs, ineficaç i perillós. Més de 1.100 persones han estat mortes a l’ acudir als punts de recollida. Aquests, més els morts de desnutrició, els que la seva vida penja d’un fil, els que mengen una vegada cada diversos dies. Així que aquí es pretenia arribar desprestigiant les agències de les Nacions Unides, bombardejant les organitzacions com la del cuiner José Andrés. Les agències de l’ONU tenen defectes, però ja s’ha vist que el subministrament en mans de FHG és una altra fase de la devastació de Gaza.
Lee también
I ara què, el permís perquè entri ajuda, ¿quant durarà? El Govern Netanyahu decidirà. Fa el que li dona la gana, emparat per l’administració dels EUA. Aprofitant que Tump és un peacemaker que es cansa de seguida de les seves tasques i la tolerància de molts països. Ha costat el gest diplomàtic de Macron, d’anunciar que França reconeixerà l’estat palestí, per pressionar Netanyahu. Ha costat que el secundi Keir Starmer (¿algú més?). I sona a gest d’impotència davant la negativa del Govern israelià d’acabar la guerra (i la impossible negociació amb Hamàs). És sorprenent i descoratjadora aquesta incapacitat de la comunitat internacional. Crea un perillós precedent i enfonsa encara més l’ONU, únic fòrum per al diàleg i defensar el que sinó serien causes perdudes.
S’ha aconseguit que entrin subministraments a Gaza. Alleujaran la carestia, salvaran algunes vides. Però segurament no serà un alleujament tan gran com el de les consciències dels qui hi podrien fer més.
