La creació de la nova empresa mixta de Rodalies, participada per Renfe i la Generalitat, hauria de ser una bona notícia, però és lògic que la reacció inicial dels usuaris sigui escèptica. Escarmentats per l’abús de promeses impunement incomplertes, la desconfiança és l’actitud més assenyada. S’agraeix que la consellera portaveu del Govern de la Generalitat, Sílvia Paneque, i el ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, no s’hagin excedit en la propaganda que acostuma a acompanyar aquesta mena d’anuncis. Tots dos intenten trobar l’equilibri entre subratllar la importància de la nova empresa i el realisme de prevenir-nos que les millores no es notaran d’un dia per l’altre.
Encara que només sigui per orgull consumidor, l’anunci no modificarà la contrarietat dels usuaris, que, segons un estudi recent de la Universitat Rovira i Virgili, pateixen més estrès, angoixa i depressions que la resta de mortals. De fet, no necessiten cap estudi: saben perfectament quines són les incompetències que cada dia els amarguen la vida. La resta de la població, en canvi, pot fer servir l’estudi per prendre’n consciència i col·locar Rodalies en el rànquing de problemes escandalosament perpetus del país.
El ministre ens ha avisat que no notarem els canvis fins d’aquí a dos o tres anys
Els polítics necessiten transmetre certa il·lusió. La consellera va recórrer al tòpic del “pas de gegant”. Per sort, la majoria de contribuents saben que, en política, els passos de gegant acaben sent, en el millor dels casos, imperfectament humans. El ministre va fer un vaticini: ens va avisar que no notarem els canvis fins d’aquí “a dos o tres anys”. És un termini digne de cap d’obres del nou Camp Nou. Un termini que, en cultures propenses a l’incompliment i la picaresca, recorda quan fas turisme i t’expliquen que una ermita és del segle XIV o XV. És una forquilla prou ambigua per considerar-la una inconcreció i, en el cas de Rodalies, convida els usuaris a pensar que tant de bo siguin només tres anys.
Lee tambiénFracàs comunicatiu
Davant de segons quins terminis, hi ha nivells de credulitat que ja no ens podem permetre. Quan, per portar-te una comanda, un conegut fabricant de mobles et proposa una forquilla horària d’entre les nou del matí i les tres de la tarda, saps que, més que un termini, és una presa de pèl, però, com a mínim, no t’amarga la vida.