El trofeu Joan Gamper de l’estiu de 2021 es va jugar a l’estadi Johan Cruyff, amb una assistència de 3.000 espectadors. Eren les condicions imposades per la normativa d’evitar contagis durant la pandèmia de la covid als espais públics. El Barça va guanyar 3-0, amb gols de Memphis, Braithwaite i Riqui Puig. L’exercici de mirar enrere i aturar-se en un passat tan recent com el 8 d’agost de 2021 hauria de relativitzar la temptació d’indignar-nos perquè enguany tampoc podrem jugar el Gamper al Camp Nou.
Faig una enquesta d’urgència entre culers de proximitat i els pregunto si recorden el Gamper del 2021. Resultat: ningú no el recorda i alguns fins i tot ho han de mirar a Google –l’única font, ai, de veritats– per creure-s’ho. També els pregunto què recorden dels tres golejadors i la resposta és una unànime ganyota d’amnèsia, amanida amb l’expectació pel fitxatge de Marcus Rashford. Rashford és un d’aquests herois necessitats de redempció i promet grans curiositats pels tatuatges i que, d’entrada, no sapiguem si comparar-lo amb Joao Félix o amb Aubameyang.
Tot i saber que era impossible jugar el Gamper al Camp Nou, ens volíem enganyar
La diferència entre 2021 i 2025 és el valor del factor imponderable. Aleshores no jugar al Camp Nou era la conseqüència d’un fet que no tenia res a veure amb nosaltres. Ara, en canvi, la sensació d’haver estat entabanats per creure en una esperança racionalment improbable és notable i desagradable. L’anunci del “Tornarem”, amb l’aposta personalista del president Joan Laporta com a encarnació de l’optimisme, topava amb la percepció de gairebé tots els culers. Dels que es van prendre la molèstia d’acostar-se al Camp Nou per avaluar, amb el simple criteri de l’observació, quina era la situació i dels que semblen esperar que qualsevol decisió de la junta actual fracassi.
Entre els uns i els altres també hi ha el sector dels que, amb finezza analítica i rictus de conspiració, t’expliquen que les dates anunciades no tenen a veure amb la situació de les obres, sinó amb un laberint de compromisos que, per acontentar els auditors i els finançadors, necessiten accelerar els terminis. No sembla la típica maldat llençada amb la intenció de, per dir-ho a la manera nunyista, “desestabilitzar el Barcelona”, sinó la conseqüència d’haver situat el destí del club en una zona de riscos difícils de controlar. Condemnats a una confidencialitat que anul·la la possibilitat de tractar els socis i els aficionats com adults, ens condemnen a una immediatesa que ara pretén culpar l’Ajuntament o obviar la pròpia ceguesa a l’hora d’elaborar una estratègia comunicativa realista.
De Jong i Gavi entrenant-se ahir a la ciutat esportiva
També és veritat que, en la història recent del Barça, el realisme no sempre ha sigut un factor concloent. La majoria d’eleccions a la presidència han explotat il·lusions artificials basades en hipotètiques ficcions de futur. I, pel que fa als fitxatges, mantenim una política de comunicació que, si fos la d’una empresa convencional, obligaria a tancar, per publicitat enganyosa, la paradeta. I el més increïble és que el sistema d’anunciar noms rutilants i d’explotar les il·lusions per, a l’hora de la veritat, haver-se de conformar amb l’“és el que hi ha” de Koeman continua vigent.