El resultat de la negociació de la Unió Europea (UE) amb els EUA sobre els aranzels fa palesa la seva extrema debilitat. Veure Ursula von der Leyen al camp de golf d’Escòcia de Donald Trump felicitant-se per haver equilibrat la relació comercial entre els EUA i la UE, no és fàcil d’empassar. Tenim un 15% d’aranzel per les exportacions als EUA sense increment similar per a les importacions d’aquell país, malgrat que la UE és un dels grans blocs econòmics del món i importador net de serveis dels EUA. Falten detalls importants de l’acord, i hi ha interpretacions contradictòries, però si els compromisos de compra d’energia i de defensa es duen a terme, augmentaran la dependència dels EUA. Passarem de dependre del gas rus al gas americà i es pot impedir el desenvolupament de la indústria de defensa autòctona.
S’ha evitat una guerra comercial, i això dona més certesa a les empreses per invertir, però els aranzels perjudicaran diversos sectors productius i està per veure si l’acord serà estable. Espanya està menys exposada però també hi haurà sectors perjudicats. Alemanya i Itàlia han empès l’acord, mentre que França es resistia. El primer ministre francès, François Bayrou, ha dit que la UE ha capitulat i que l’acord és un dia negre. Alemanya i Itàlia exporten molt més als EUA que França i la indústria automobilística alemanya hi tenia molt a perdre.
Hi ha una altra raó que apunta al punt feble d’Europa en l’actual món hobbessià: França té la force de frappe que De Gaulle insistia que era garantia d’independència. El Regne Unit també té l’arma nuclear, però depèn dels EUA. La primera debilitat europea és no tenir una capacitat de defensa autònoma. Sense els EUA, Europa està desprotegida de la reiterada amenaça nuclear del Kremlin, i Ucraïna només pot rendir-se. I encara que s’acabés el conflicte, la inèrcia de l’economia de guerra a Rússia i les seves ambicions imperials poden portar a una altra guerra en territori europeu en pocs anys.
La manca d’autonomia en defensa no només ens fa subjectes al xantatge permanent, ja sigui dels EUA o de Rússia, sinó també irrellevants en la geopolítica. La UE no va reaccionar a la guerra (i massacre) als Balcans i tampoc ara a Gaza.
La primera debilitat europea és no tenir una capacitat de defensa autònoma
El diagnòstic dels mals d’Europa està fet. Ja tenim una col·lecció d’informes: Draghi, Letta, Niinistö... La UE necessita més unitat política, més Estat, per tenir polítiques ambicioses en defensa, energia, i innovació. Necessita emetre deute mancomunat per tenir un pressupost ambiciós i estabilitzar l’euro. Necessita procediments de decisió que no depenguin de la unanimitat. Necessita tornar a agafar el tren de la revolució digital, ara amb la intel·ligència artificial.
El cas de la indústria alemanya de l’automòbil és paradigmàtic com a exemple d’una Europa atrapada en la “trampa de la tecnologia mitjana” en lloc d’invertir en la tecnologia de frontera: el vehicle de combustió versus l’elèctric. Sense aixecar la productivitat no es podrà sostenir i ampliar l’Estat de benestar, característica essencial d’Europa. Per augmentar la productivitat és clau fer de la UE un mercat unificat de béns i serveis. Ara per ara tenim barreres formidables al comerç interior, molt més grans que els aranzels externs (comptant amb la pujada recent).
Lee tambiénDesprés del sotrac dels EUA
La UE i els estats membres s’han de desburocratitzar, s’ha de revisar la regulació per simplificar-la i fer que ajudi a la competitivitat de les empreses. N’és un exemple, específic però significatiu, el procés per obtenir el carnet de conduir. La diferència en el temps necessari i el cost per a qui s’examina entre Espanya i els EUA és abismal. Els temps d’implementació de projectes a Europa no s’adiuen amb el ritme de l’economia digital. No ens estranyem d’haver perdut aquest tren amb la manca de plataforma.
Tot el que Europa ha de fer per superar els reptes no passarà si sucumbim a l’onada populista i a la polarització política extrema. Els obstacles els tenim dins de casa, la UE es pot desestabilitzar si un partit o un moviment populista agafa el poder a França, per exemple. Europa s’ha construït de crisi en crisi, com ja va anticipar Jean Monnet, i és la suma de solucions a aquestes crisis. Estem en un altre moment d’ara o mai, i més gent comença a témer que serà mai.