La llista de països disposats a reconèixer l’ Estat palestí no para de créixer. I amb incorporacions de pes.
Seguint l’exemple de França i el Regne Unit, el Canadà va anunciar dimecres que farà el pas de manera formal al setembre, coincidint amb l’Assemblea General de l’ONU. El primer ministre canadenc, Mike Carney, va justificar la mesura –a què també es va afegir simultàniament el Govern de Malta– per les accions d’Israel a Gaza: “El creixent patiment dels civils no deixa marge per endarrerir l’acció internacional”, va afirmar el dirigent, que també va carregar contra l’expansió dels assentaments israelians a Cisjordània i Jerusalem Est.
El reconeixement per part del Canadà de l’ Estat palestí no serà incondicional. Segons va detallar Carney, estarà lligat a una sèrie de requisits: una reforma profunda del sistema de governança de l’ Autoritat Palestina, la celebració d’eleccions generals el 2026 a Cisjordània sense la candidatura de Hamàs i la desmilitarització de l’ Estat palestí. Tot i això, aquestes exigències resulten molt més fàcils de complir que no pas les que va plantejar el Regne Unit dimarts: el primer ministre Keir Starmer va vincular el reconeixement de Palestina a la declaració d’un alto el foc a Gaza i el compromís d’Israel a un procés de pau que ofereixi la solució dels dos estats, un escenari que sembla poc probable que tingui lloc al setembre.
Com era previsible, el Govern israelià va lamentar la decisió del Canadà i va afirmar –com ja va fer després dels respectius anuncis de França i el Regne Unit– que reconèixer l’ Estat palestí és fer el joc al terrorisme islamista. A aquestes crítiques s’hi van afegir els Estats Units, el principal aliat d’Israel, que fins i tot va amenaçar amb represàlies: en un missatge publicat a la seva xarxa social, Donald Trump va assegurar que el moviment de Carney “dificultaria molt” les negociacions comercials entre Washington i Ottawa. No va entrar en més detalls, però òbviament es referia a la possibilitat d’imposar aranzels abusius a les exportacions canadenques.
El nerviosisme d’Israel i els Estats Units és comprensible. Amb el seu tomb diplomàtic, el Canadà, França i el Regne Unit poden alterar els equilibris d’algunes de les institucions més influents de l’esfera internacional. Els tres països pertanyen al G-7 –el grup format per les economies més grans del món– i a l’OTAN –on 14 dels 32 socis, entre els quals Espanya, ja han reconegut l’ Estat palestí. Així mateix, França i el Regne Unit són membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, on, ara mateix, només els Estats Units es resisteixen a avançar cap al reconeixement de Palestina –els altres dos membres permanents, la Xina i Rússia, van oficialitzar el seu reconeixement el 1988.
Trump amenaça: la decisió de Carney “dificultarà molt” les negociacions comercials
Precisament és a l’ONU on és més visible la força de la causa palestina: actualment 147 dels 193 estats membres de ple dret d’aquest organisme han reconegut formalment Palestina, a què les Nacions Unides atorguen l’estatus d’“ Estat observador permanent” –és a dir, pot participar en la majoria de procediments, però no té dret a vot a l’Assemblea General.
El suport majoritari al si de l’ONU a l’ Estat palestí també es va explicitar dimarts en la denominada Crida deNova York , una declaració conjunta subscrita per França –impulsora de la iniciativa– i 14 països occidentals més en què es proposa un pla per fases per posar fi a la guerra a Gaza que culminaria amb una Palestina independent i desmilitaritzada.
Aquesta allau de reconeixements i crides a l’acció té un objectiu clar: pressionar Israel perquè aturi l’ofensiva a Gaza, que ja ha causat més de seixanta mil morts –segons les autoritats locals– i una greu crisi humanitària, arran de l’ús de la fam com a arma de guerra.
El reconeixement de Palestina no només ajuda a reactivar la solució dels dos estats, que havia estat la base de les negociacions de pau des dels acords d’Oslo del 1993, sinó que també obre la porta a un replantejament de les relacions bilaterals amb Israel: qualsevol país que reconegui Palestina pot revisar tots els seus acords amb l’ Estat israelià que entrin en conflicte amb aquest reconeixement. Per exemple, pactes comercials que incloguin la importació de productes procedents dels territoris ocupats.
Ara bé, a l’hora de la veritat, els analistes consideren que el reconeixement de Palestina –un Estat que avui no controla tot el seu territori, i que té les fronteres en disputa– té un impacte més simbòlic que no pas real. Com explica a La Vanguardia Vicente Palacio, director de l’ observatori de política exterior de la Fundació Alternatives, aquest és un “pas necessari, però clarament insuficient”. “Als gazians no els resol la vida. No alleuja la crisi ni la soluciona”, diu.
El reconeixement de Palestina avança al G-7, l’OTAN i el Consell de Seguretat de l’ONU
A falta de sancions i davant l’immobilisme dels Estats Units, resulta il·lusori pensar que el Govern de Benjamin Netanyahu pugui acabar cedint a les pressions externes. Unes pressions que ni tan sols s’exerceixen d’una manera unànime des de la UE: la
Comissió Europea manté un perfil discret en aquesta qüestió, víctima de les divisions internes, i Alemanya, presonera del seu passat, es resisteix a seguir els passos de França.
