Fou diumenge passat. El dia del preacord comercial entre els Estats Units i la Unió Europea establert en un camp de golf d’Escòcia. Ha generat expressions de perplexitat i rebuig que assenyalen, encertadament, que són mostra de feblesa i insinuen que la feblesa és de Von der Leyen, i la Comissió Europea. Estan mancades de sinceritat. El que vol saber sap que la Comissió ha fet el que ha pogut i el que li han demanat els estats membres, incloent-hi el paperot del camp de golf. El que ha passat era el previsible i és conseqüència del xoc entre uns EUA molt forts, però que se senten ferits, i d’una UE efectivament molt feble.
Els EUA viuen els temps turbulents característics d’un canvi d’època. La turbulència passarà, com va passar el Terror o la revolució cultural. El futur podria ser l’estabilització d’un republicanisme d’arrel trumpista en què els EUA actuen com un imperi amb ciutadans i vassalls. Si, en canvi, prevalen els demòcrates, hi haurà un intent de retornar a un passat en què l’imperi era més generós i liderava invocant valors (democràcia). Però en ambdós casos, als vassalls o als aliats se’ls demanarà més que en el passat. Quan els EUA s’enfrontaven a Alemanya o a la URSS ho feien contra potències expansionistes. Perdre Polònia davant Hitler o Stalin era un entrebanc greu. Avui l’enfrontament és amb la Xina. A Europa no es veu un gran perill de dominació xinesa i el que els convé als EUA és desenganxar Rússia de la Xina. Si Europa vol armes, les haurà de comprar. Trump ho exigirà de males maneres; els demòcrates, amb més consideració.
Europa té envers els EUA una triple feblesa. En primer lloc, avui no pot prescindir del país americà per contenir Rússia. És el factor clau per a l’escena del camp de golf. En segon lloc, l’economia de la UE depèn més dels EUA que al inrevés. En particular, i aquesta n’és la tercera, hi depèn molt en l’accés a l’economia digital. Podem superar les febleses en pocs anys si exhibim fermesa, coherència i bon govern. I si els EUA no es proposen amb la mateixa determinació impedir la nostra autonomia estratègica. En més anys si no és així. Però podem.
Les bases econòmiques per assumir el repte de l’autonomia estratègica hi són amb escreix. Els aspectes més retrògrads del trumpisme ens ajudaran un temps. La UE l’encerta quan estimula la industria digital i cuida les universitats. Trump no ho fa quan estimula la indústria tradicional i afebleix la recerca. Però tinguem-ho present: Silicon Valley és massa fort i massa innovador per permetre la consolidació d’aquestes vel·leïtats. Ara bé, la realitat política que ho condicionarà tot és que el reforç estratègic d’Europa, el nou bon govern, s’haurà de fer sense passar per la constitució d’un govern federal fort.
A Europa podem superar les febleses en pocs anys si exhibim fermesa, coherència i bon govern
Pel que fa a institucions de la UE, en tenim una de primer nivell mundial: el BCE. L’euro té futur. Pel que fa a la Comissió: és el govern d’Europa, i si no existís, ens l’hauríem d’inventar. Però té limitacions fonamentals. El Brexit, la forma de constituir-se i, sobretot, la regla de la unanimitat (el màxim poder d’un Estat és vetar, no votar) la fan poc útil per encarar els reptes clau, tant els tàctics com els estratègics.
Com ja és el cas per a Ucraïna, l’alternativa a la paràlisi seran les “coalicions dels disposats”. No ho hem de veure com una feblesa. Comprometen directament els que tenen el poder i la sobirania: els estats. Les més importants ho seran sota lideratge franco-alemany a la UE, i del Regne Unit fora d’ella. Tant de bo l’aliança franco-alemanya es mantingui forta i sense divergències profundes després de les properes eleccions presidencials franceses.
Lee tambiénDirectius públics
Preguntem-nos: i si per ser forts passéssim el poder a un directorat franco-alemany? Seria eficaç però no prudent. Cap Estat cedirà sobirania a un Parlament pel qual els seus ciutadans no voten. I si aquest Parlament elegeix un Trump (hi ha precedents pitjors) que es despenja amb un “dia de l’alliberament” intern a la UE? La crisi financera del 2008 no és un bon precedent.
En definitiva: fem-nos a la idea que l’esperit europeu s’expressarà permanentment per la via dels molts estats, regions i societat civil. No ens podem permetre que la millora de les institucions europees sigui l’únic camí endavant. La fragmentació no és un impediment a la creativitat. Poso el Renaixement italià com a testimoni. L’escalabilitat és més difícil i d’aquí la importància d’implementar, per més dificultós que sigui, el programa Letta-Draghi. Es pot.