“Asseure’t amb la teva por és un acte d’amor amb tu mateix”

Company de si mateix

Va decidir deixar-se caure per un penya-segat després de dues hores penjant. Les 48 agitades hores que van seguir van canviar aquell home trencat: “No tinc cap mèrit per haver-me salvat perquè crec que quan estàs en una situació tan extrema ve una força superior i et diu: ‘Aparta’t d’aquí que tu ja no serveixes’. I probablement això sigui l’instint de supervivència”, relata al seu llibre Solo, que va inspirar la pel·lícula homònima a Netflix. Però Vizcaíno és més humil i profund que el seu protagonista. Després d’allò es va formar com a coach i ara fa xerrades, una crida urgent a la vida. Al seu últim llibre, El miedo es tu maestro (Urano), ens explica els seus aprenentatges: acceptar la realitat sense resistències permet prendre decisions que poden salvar-te la vida. “No soc més llest després d’això, però soc més company de mi mateix”.

Una relliscada li va canviar la vida­.

Era d’hora, me’n vaig anar sol amb la meva taula, vaig veure un camí i vaig fer un cop de volant a veure què trobava.

Què va trobar?

Un parc natural increïble, de desert, que és el que hi ha a Fuerteventura. Vaig relliscar i, quan em vaig trobar penjant dels meus dits en un penya-segat de 15 metres, vaig sentir sorpresa, negació, enuig i pànic.

I després?

Tard o d’hora cauria, millor que escollís jo el moment. Vaig fer els càlculs, tenia un 50% de possibilitats de morir i un altre 50% de quedar molt malament. I allà és quan un accepta.

Què va acceptar?

Fins i tot el pitjor desenllaç, aleshores em vaig relaxar, vaig sentir les onades batent allà baix i vaig començar a comptar, perquè el surf m’ha ensenyat que les onades venen en sèries. En el meu cas, a l’11 vaig sentir l’onada batent i el pla va ser: al 10 et tires.

Ho va fer bé, està d’una peça.

Em vaig tirar just en el moment en què l’aigua cobria les roques. Em vaig trencar la mà, la pelvis per dos llocs i el maluc en tres llocs. Moure’m era un dolor tan intens que em desmaiava. Però em movia perquè el que volia era sortir, un malson molt difícil d’explicar i de recordar. Estava trencat a l’aigua.

Què el va salvar?

És una paradoxa. La gent vol sentir una història de lluita i victòria, però a mi el que em va salvar va ser rendir-me.

I què va passar?

Vaig agafar-me un segon per a mi, per aco­miadar-me, i vaig agrair el que havia viscut, després vaig entrar en col·lapse, no veia res, no sentia res, era com si flotés en la foscor.

Estava sota l’aigua.

Sí. I el següent que recordo va ser veure el meu cos relaxat, amb els braços en creu. Vaig treure el cap de l’aigua, què ha passat? No entenia per què era encara allà. Però sabia que havia de fluir fins a la costa, a poquet a poquet, i lluitar.

Acceptació i gratitud.

Jo ho vaig descobrir a les males, però filoso­fies i religions intenten explicar-nos-ho de mil maneres. Suposo que això és el que em va obsessionar després, entendre què havia passat allà.

Ja ho sap?

Vivim engarrotats, comprimits en les nostres rutines i entorn. Jo vaig prémer el botó de reinici i vaig descomprimir el sistema, em vaig distendre. És curiós: acceptació significa no-lluita, i així s’obren altres possibilitats.

La qüestió és que va arribar a una platja.

A un lloc inhòspit d’on podria haver sortit nedant i grimpant, però jo m’arrossegava. Després d’un dia de calor horrible i sagnant molt vaig començar a al·lucinar.

Quines al·lucinacions tenia?

Vaig veure un pescador dalt del penya-segat i li vaig estar cridant una bona estona. Era una ombra. I després va venir la nit, i un altre dia i una altra nit. Havia d’intentar sortir d’allà si volia sobreviure i per això trobar un bon motiu que em donés força.

El va trobar?

Em vaig prometre que si em salvava tindria cura de mi i li demanaria perdó a algú. El judici final te’l fas a tu mateix. Hauria de ser habitual preguntar-te: si s’acaba tot, què em falta fer? Aquesta és la millor vida que tindràs.

Hi havia insatisfacció en vostè?

Tenia conductes de risc, d’excessos, guanyava més diners que mai , surfejava, viatjava, tenia­ una nòvia preciosa i, tot i així, no em semblava prou.

De sort sí que en té, va trobar aigua.

Sí, reptant entre les roques va aparèixer una ampolleta d’aigua intacta, i allà em vaig tornar boig: “Com pot haver arribat aigua en el moment en què més la necessito?”. Increïble.

...

Vaig pensar que tenia un àngel de la guarda. I el vaig conèixer: va venir a veure’m a l’hospital un pescador per dir-me que ell va estar pescant per allà dos dies abans i va perdre la seva ampolla d’aigua.

Com va sortir d’aquella cala?

El tercer dia vaig decidir nedar en paral·lel a la costa per arribar a una platja a 10 quilòmetres conscient que no hi havia viatge
de tornada, però en el trajecte vaig veure un vaixell.

I va nedar cap al vaixell?

Dues hores. No sabia si estava al·lucinant; i si nedava mar endins estava mort. Ho vaig fer: nedava amb una sola mà, l’altra me la vaig encanyar i les cames no em servien de res.

Era una altra al·lucinació?

No. Em va salvar entendre que la vida val la pena i veure’m com una persona que mereix viure. Abans d’això em sentia molt sol i buit.

No tenia amics?

Sí, però era jo el que no hi era mai per donar-me suport. Asseure’t amb la teva por és un acte d’amor i companyia, de compromís amb tu mateix. Una pràctica essencial perquè no hi ha res més incert que la vida.