En certar el clot. Els que saben de golf denominen birdie aquell cop que emboca la bola al forat amb un cop menys dels establerts. I això és el que s’ha emportat Donald Trump de la seva visita: un birdie colossal. Si el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, li va dir daddy (papa) al president nord-americà, ara Ursula von der Leyen, en nom dels Vint-i-set, s’ha empassat una imposició aranzelària del 15% sobre les exportacions, així com suposades compres milionàries de gas i petroli. Un gripau ben gros per evitar una guerra comercial a baioneta calada. Trump ha humiliat, a més, la presidenta de la Comissió, obligant-la a desplaçar-se fins a Escòcia, territori que es va brexitejar de la UE, i a conversar en un complex de golf de la seva propietat. Entre clot i clot, foteses diplomàtiques.
Petons al pa. Dinar davant la tele. Al noticiari, un home palestí abraça un sac de farina; li fa un petó com si fos una nòvia ressuscitada. Llancen des del cel paquets de menjar en paracaigudes, un mannà escàs que amb prou feines pal·lia les necessitats a la Franja: des de l’abril, més de 20.000 criatures han estat ingressades per desnutrició greu. Mentrestant, abans de tornar a casa, Trump inaugura un altre camp de golf, també seu, a Balmedie, a la Costa Est d’Escòcia: “Em deleixo per jugar-hi. Farem una partida ràpida i després tornaré a Washington per apagar els incendis a tot el món”. Ah, els bombers. Pel que fa a Gaza, vaguetats, però almenys ha reconegut la fam: “Hem de donar menjar als nens”.
Una arma per a la guerra. La Fundació per a la Pau Mundial cataloga les fams, també les forçades, des del 1870, aquells casos que es van emportar la vida de més de 100.000 persones. La més esborronadora? El Gran Salt Endavant de Mao (1958-1962): més de 25 milions de morts. El Reich també va utilitzar la debilitació física com a eina. El seu hungerplan . Segons Raphael Lemkin, l’home que va inventar la paraula genocidi , les guies nazis especificaven així el repartiment de carbohidrats: alemanys (100%), polonesos (76%), grecs (38%), jueus (27%).
Goteres a l’agost. Les noies del pis de dalt, estudiants o amb feines precàries, es dutxen una rere l’altra, i, de sobte, l’aigua comença a filtrar-se pel meu sostre. Col·loco una galleda sota. Continua caient l’aigua pensant en un gota a gota lent, com un metrònom malenconiós. Mentrestant, observo des del balcó la riuada de cotxes que abandonen la ciutat en l’operació sortida, un altre degoteig de gent a la recerca d’un petit tros de paradís.
Trump cola un birdie al clot de la UE, mentre deixa anar vaguetats sobre Gaza, però almenys reconeix la fam
Leningrad, 1941-1944. Busco a la prestatgeria el diari de Lidiya Ginzburg sobre el setge nazi a l’actual Sant Petersburg durant la II Guerra Mundial, 900 dies de fam i fred glacial. Transcric: “Els que estaven condemnats no eren els que presentaven els trets més marcats, ni els més esquelètics, ni els més inflats, sinó els que tenien una expressió diferent de la pròpia, una mirada com espantada, aquells que es posaven a tremolar davant del plat de sopa”.
Empatia. Flota en l’aire certa polèmica sobre aquest sentiment, la capacitat humana d’intuir l’aflicció de l’altre, un debat de què es feia ressò aquesta setmana Jennifer Szalai a The New York Times. Alguns cristians nord-americans de dretes han carregat en contra seu amb llibres com Empatía tóxica (d’Allie Beth Stuckey) i El pecado de la empatía (del pastor Joe Rigney), en el sentit que els progressistes manipularien aquella emoció a fi que els cristians toleressin qüestions com l’avortament i el matrimoni homosexual. En el progressisme s’hauria instal·lat tal rancúnia: l’empatia com a insípida complaença centrista, un abonar-se als sentiments per no fer res. Quina època.
Lee tambiénLes espinades de la fam
Xuan Bello. Ha mort l’escriptor asturià, acabats de fer els 60 anys, d’un aneurisma d’aorta. Un home honest que creia fermament en la permeabilitat dels idiomes i només en les fronteres com a lloc de trobada. A Unes quantes coses boniques (Adesiara/ Xordica), explica que el poeta portuguès Eugénio de Andrade li va recitar a l’ orella un poema seu, a Oviedo, en un llunyà matí del 1988: “La meva pàtria va de juny a setembre”; a l’hivern se sentia desterrat. Ningú no hauria de morir sota la llum de l’estiu.