Al juny el Museu de Vancouver va inaugurar una exposició que “celebra” la restitució a la nació Tsilhhquot’in d’una sèrie d’objectes ancestrals que s’havien quedat durant un segle als seus fons. La mostra inclou una pel·lícula sobre el procés de devolució, fotos, art contemporani relacionat amb la col·lecció, més material en fase de repatriació i textos que conviden al debat sobre el paper que han de tenir els museus. La comunitat propietària de les peces ha col·laborat en l’organització. Després de superar la lògica fase de resistència a tornar els objectes, el museu canadenc ha decidit convertir en una oportunitat
el que en principi era un problema, perquè ja se sap que tota restitució de fons, a més de reduir el valor patrimonial, obre la porta al fet que hi hagi altres reclamacions.
No és un cas únic en l’àmbit museístic. Hi ha hagut altres institucions que han despullat en públic els processos de restitució de peces i, d’aquesta manera, han assumit un lideratge en un debat obert avui arreu del món entorn d’una pregunta clau: a qui pertanyen els objectes dels museus? També, per contra, casos flagrants d’institucions que van perdre una oportunitat preciosa perquè van preferir perpetuar-se en la fase de negació, com ara el Museu Darder de Banyoles després de la repatriació a Botsuana de les restes del famós home dissecat.
Les circumstàncies són ara favorables perquè un altre museu català, el MNAC, prengui la via Vancouver i faci de la necessitat virtut. És a dir, que aprofiti l’adversitat que suposa desprendre’s dels murals de Sixena per inventar-se una intervenció artística que reflexioni sobre l’absència de la peça tornada i la problemàtica dels processos de restitució.
Per descomptat, hi ha un contrast essencial entre la iniciativa canadenca i el que podria fer el MNAC: la devolució forçosa del museu català de les pintures aragoneses, a diferència del primer cas, no té res a veure amb la reversió dels espolis colonials. No es pot titllar de cap manera de colonial el rescat de l’historiador Josep Gudiol d’unes pintures amenaçades per l’incendi causat a Vilanova de Sixena per un grup de milicians en plena Guerra Civil, ni tampoc que la institució barcelonina les hagi conservat durant més de vuitanta anys a les seves sales.
Còpia del fragment sobre elpecatoriginal feta el 1918
Per tant, en el cas del MNAC, aquest fer de la necessitat virtut que suggerim aquí no tindria a veure amb el debat postcolonial, sinó amb l’oportunitat de museïtzar el procés de devolució d’unes peces d’art rescatades d’una zona de conflicte, perquè retirar objectes de valor en un front de guerra obliga a fer-se preguntes que no solen tenir una resposta simple: és aconsellable retirar-los en tots els casos? Com es poden preservar in situ? A qui correspon salvar les obres? Qui les custodia? Quins requisits hi ha d’haver per tornar-les a l’emplaçament original? Quin interlocutor està legitimat per reclamar-les?
El prodigiós mestre de la sala capitular no té la culpa d’aquest fracàs total de la política
A partir de la reconstrucció de l’actuació de l’equip de Gudiol al front d’ Aragó el 1936, el MNAC podria reorientar la sala on ara hi ha els frescos a promoure aquest debat que es planteja a les actuals zones de conflicte bèl·lic, sigui al Sudan, al Líban, a Gaza o sigui a Palmira. O als fronts que vindran.
El mateix MNAC disposa a les sales de reserva de peces que poden evocar la presència de les pintures la custòdia de les quals està a punt de perdre. Són les còpies en aquarel·la i dibuix d’alguns fragments de Sixena que van crear el 1918 els alumnes de Lluís Domènech i Montaner, que tenen la particularitat de reproduir la coloració original del conjunt, perduda durant els fets de la Guerra Civil.
Una altra possibilitat és encarregar a algun artista o col·lectiu la recreació o reinterpretació en format digital de l’obra tornada. La intervenció recent a Sant Climent de Taüll, Lux mundi , pot servir de referència. El fet que l’altar de l’ermita de l’Alta Ribagorça sigui al MNAC suggereix un interessant joc de relacions entre originals i rèpliques. Finalment, caldria explorar la possibilitat d’establir un vincle permanent amb el monestir de Santa Maria de Sixena, on, si no hi ha cap gir inesperat, es desplaçaran d’aquí uns mesos les pintures.
És natural que ara no sigui aquesta la prioritat dels responsables del MNAC o de les institucions catalanes. La decisió judicial que obliga a la devolució i les reaccions consegüents han elevat la tensió entorn de la qüestió de Sixena. Un representant del Govern d’ Aragó va voler veure en la passiva i irrellevant acció convocada per l’ Assemblea Nacional Catalana per protestar contra el trasllat (la van secundar menys de cinquanta persones) una mena de setge massiu a càrrec d’una torba, mentre el cantautor Lluís Llach, president de l’ ANC, qualificava la restitució d’exemple de “catalanofòbia” i “colonització” espanyola. La realitat és que la relació entre els experts enviats per Aragó per preparar el trasllat i els homòlegs del MNAC va ser molt cordial.
És d’esperançar que el temps curi ferides. Un dia les autoritats d’ Aragó hauran de reconèixer la gran feina de restauració, contextualització i promoció de Sixena que ha dut a terme el MNAC i potser, llavor sí, decidiran reclamar altres parts del monestir que són a la resta d’ Espanya. Hauria estat preferible que en el passat els responsables polítics dels dos costats haguessin trobat una solució que permetés la continuïtat de les pintures a Montjuïc a canvi de la involucració del MNAC en el futur de Santa Maria de Sixena, però no ha estat possible.
El MNAC té l’ocasió de ‘museïtzar’ el procés de salvació i retorn d’art en zona de guerra
Malgrat tot això, seria desitjable que no es trenquessin els vincles entre el museu català i el lloc de destinació de les pintures. El desconegut mestre de la sala capitular de Sixena i l’obra d’art que va sortir de les seves prodigioses mans no tenen la culpa d’aquest fracàs estrepitós de la política.
