Potser només em passa a mi, però ofèn la meva escassa intel·ligència trobar-me a les entrades dels parcs de la ciutat uns cartells que m’informen que sota els arbres puc trobar ombra per protegir-me del sol. I que, d’aquella ombra, que hi és de tota la vida, ara en direm refugi climàtic.
Aquests dies ens hem vist assaltats per uns anuncis del Ministeri de Sanitat reveladors de la mateixa deriva. L’eslògan de la campanya és: “ Un verano de cuidado”, i l’objectiu sembla ser donar-nos instruccions precises per comportar-nos correctament en els mesos de calor. “ Refresca’t”, “ Hidrata’t”, “protegeix-te” ens crida, imperatiu, el Govern central, i a continuació, en el to afectuós que dediquem als nostres fills o a les mascotes, mandats com ara: “El passeig amb gorra, cremeta, i només amb la fresca”, o “ Aigüeta tota l’estona, encara que no tinguis set”. Tot això convenientment animat per uns dibuixets amables, acolorits i especialment simples. Sí: cremeta, aigüeta, dibuixets...
David Ogilvy, potser el publicista més cèlebre de la història, va encunyar una frase que el consens del temps ha transformat en dogma del nostre ofici: “El consumidor no és un idiota, és la teva dona”. Respectar la dignitat de qui escolta els teus missatges, la seva intel·ligència, la seva maduresa (que és alhora una manera de respectar la teva pròpia dignitat), és una obligació moral, per més que massa sovint s’ignori.
Desperta un consens notablement ampli la idea que els últims temps tendim a sobreprotegir els nostres fills. Intervenim en excés en les seves vides i evitem que s’enfrontin a desafiaments i cometin errors que impedeixen un aprenentatge i un desenvolupament raonable, la qual cosa condueix a generacions amb problemes d’autoestima, dependència i inseguretat. Tot i això, no semblem reaccionar de la mateixa manera davant l’evident sobreprotecció de l’ Estat.
Crec que és una cosa que tots percebem perquè és molt obvi, però s’han realitzat nombrosos estudis sobre el nivell infantil del llenguatge que utilitza Donald Trump: “El vocabulari que fa servir és mínim: el pot entendre un nen de vuit anys”. Normalment s’esgrimeixen aquests arguments per criticar-lo, però em temo que, una vegada més, estem infravalorant la seva astúcia.
Una societat adulta s’edifica des de la responsabilitat individual
Javier Gomá insisteix que la democràcia es basa en la idea, o en l’ideal, que tots som majors d’edat, capaços de saber el que ens interessa. La democràcia ens tracta com a éssers adults. És una veritat recent, que ni tan sols la lucidesa d’Ortega, que va viure ja el temps de l’adveniment de la igualtat, no va ser capaç de percebre. Ell va continuar insistint en l’antiga visió de la docilitat, del ramat. I del govern de l’elit. Gomá apunta que no existeixen les masses, com reivindica Ortega, el que hi ha són molts ciutadans, que no és el mateix. En conseqüència, la font de la moralitat, dels valors, es dispersa. Una cosa que és intrínsecament bona: en la democràcia obeeixo perquè m’obeeixo a mi mateix.
Al contrari, en la dictadura, que ve de dictar, del que dicta, tots som menors d’edat. Fills de papà.
Infantilitzar el ciutadà ens arrossega al terreny de les ideologies utòpiques, dels populismes, de les dictadures, de les veritats absolutes, que tendeixen a la simplificació com a alleujament a la inevitable, i cada vegada més transparent, complexitat del món. És la manera més ràpida i eficaç de construir societats dependents d’una autoritat ferma que decideixi per nosaltres i ens guiï.
Lee tambiénEl terror i la bronca
El que tenim allà fora és incertesa, intempèrie, a la qual cal adaptar-se. Una societat adulta s’edifica des de la responsabilitat individual. La dependència d’un poder que em cuida, em protegeix, i per tant em controla, genera inevitablement irresponsabilitat, i ens allunya de la capacitat de conviure en el respecte a les nostres dignitats particulars.
La conseqüència és la construcció de l’asfixiant cultura de la queixa en què vivim. Si jo no soc responsable dels meus actes, n’hi ha un altre que ho és, i per tant procedeixo a reclamar-li que resolgui tots els meus problemes. Queixar-se és el principi de la nostra derrota com a ciutadans majors d’edat.
La democràcia és un miracle, afirma Gomá. Això és el que ens juguem.