El cop d’ Estat permanent”, un clàssic de l’arsenal retòric francès continua en desús a les nostres borrascoses polèmiques. Per sort, no s’ha sentit amb totes les lletres en boca de l’oposició més institucional, per més injúries que llanci al president en la seva malversació del llegat constitucional, singularment en afers catalans. Possiblement es deu al temps que ha passat des del referèndum que va validar el pas a França del règim parlamentari a un altre de presidencial, després de l’operació d’independència d’ Algèria; va ser el lema preferit de les files socialistes per excitar la mobilització popular. O que hi hagi una certa objecció inconscient a la dreta pàtria a un terme de ressonàncies violentes. I, més senzill, l’oposició majoritària no creu assolit aquest punt de risc i pensa, encara, que n’hi ha prou amb noves eleccions per normalitzar un sistema polític, l’espanyol, que té com a eix la rotació al poder dels dos grans partits.
Precisament, el 5 de setembre el poder de l’ Estat que es revesteix del respecte més gran escalarà un nivell desconegut d’anormalitat, si, qui ho ha de fer, no evita que un acusat hagi estat el primer orador a l’obertura de l’any judicial. En cas que no s’impedeixi, el fiscal general haurà pres la paraula al solemne acte, per informar el país de la criminalitat de l’any anterior, alhora que és convocat a judici per abús de poder. Sens dubte, és imperatiu esquivar aquesta situació d’excepció, i estalviar-se un conflicte institucional que afecta tot el sistema. Sempre hi ha lloc per sentir aversió al risc, i preferir una autoritat suspesa al seu càrrec a temps; sota pena d’arriscar el dret moral d’aquestes mateixes autoritats a obtenir un respecte per les normes que emanen del legislador.
Cal impedir que el fiscal general prengui la paraula a l’obertura de l’any judicial
Malgrat que allunyada de l’agenda oficial, també esperen la tornada a classe a Torre Pacheco i altres centres escolars pròxims als fets. Per primera vegada al nostre país, s’ha convidat les xarxes a fer una persecució col·lectiva. Els instituts del camp de Cartagena sembla que són el punt d’integració d’una immigració assentada en barris als afores, i que ja voreja la tercera part de la seva població. Es fa difícil imaginar el futur d’aquest pont entre mons diferents, quan a una quarta part dels electors locals se’ls encoratja a l’impossible desig de les deportacions massives –un acte de força– mentre els textos que comparteixen a l’aula les generacions dels dos pobles –la cultura establerta– reemplaça la gastada “reconquesta” per una “repoblació” que sembla que ignora una memòria històrica conflictiva. Pocs dubtes de quina de les dues opcions acabarà guanyant, si girem la mirada al país veí.
El que era sabut en països civilitzats, el que la gent hem de tenir per coses que cal respectar, i les que convé evitar, s’encamina a ser un misteri indesxifrable a la nostra política.