Sembla que enguany la cançó de l’estiu no està gaire clara. Diuen que n’hi ha una de The Tyets i una altra dels Figa Flawas... però res que ho peti com ho van fer el Coti x coti i La Marina sta morena. També ens van clavant la llauna amb allò de “mi amore, mi amore, espresso macchiato, por favore por favore”. Jo em quedo amb la versió de l’ Aseregé de Svetlana i Alosa: “Ja no ho sé/si jo soc més de gresca o xerinola/ si xalo amb el xixu o faig buididipi”.
Però existeix el llibre de l’estiu? Més d’un està esperant uns dies seguits de vacances, sense interrupcions, per clavar queixalada a aquell totxo que havia quedat colgat a la pila dels pendents. I si acaba sent dels bons, sempre més recordarà aquell estiu que va carretejar amunt i avall aquell llibrot i que va valer tant la pena. Si, abans d’encarar-vos-hi, voleu un volum de tot portar, blau turquesa per dins i per fora, que us farà molt bona companyia, la meva recomanació és Metamorfosi de Míriam Cano (L’Avenç).
Míriam Cano ens parla a 'Metamorfosi' d’aturar-se, de badar, per créixer, canviar, gaudir de la bellesa
Metamorfosi és un petit veïnat grec, al Peloponès, on Cano hi va dos estius a la recerca del canvi que porta implícit el topònim que la rebrà. “Una metamorfosi és esdevenir, transformar-se. Arribar a ser una altra cosa que encara no saps i conservar algunes de les teves essències”. Es tracta d’una mena de dietari en què l’autora comparteix reflexions sobre l’amistat, el paisatge, badar, llegir i escriure, la llum taronja del capvespre, veure “un blau tan intens i amb tants matisos. El blau elèctric de l’aigua (...), les taques de blau turquesa de les algues i les roques”. Cano trasllada a la prosa aquella delicada poesia de Vermell de Rússia.
Lee tambiénArtesania en temps d’IA
L’estada compartida amb la família triada, amics amb qui “tenim un diccionari propi que hem anat omplint de paraules que sovint només ens fan gràcia a nosaltres”, veient créixer una criatura petita. Sortir de bon matí a comprar el pa amb camisa de dormir, fer sobretaula, cuinar sense obligacions, acompanyar en un dol, parar el sol, prendre una copa de vi. Sobretot aturar-se. I no per carregar piles i tornar a la roda. Aturar-se per conèixer, per créixer, per canviar, per gaudir d’un racó de blau i de la bellesa que desprèn la dona que menja estofat. Per tot plegat, jo recordaré aquest estiu. Pel blau, la calma i la bona literatura de Metamorfosi.
