Ponç Hug, comte d’Empúries, va ser un guerrer afamat al seu temps. Va lluitar contra la invasió francesa del 1285 i salvà personalment el rei Pere el Gran a Castelló d’Empúries. Fou home de confiança del successor a la corona, Alfons el Liberal, i a la seva mort reté homenatge a Sicília al nou rei, Jaume II. Però al mateix temps va defensar el seu comtat davant l’afany centralitzador del rei, que aleshores era comte de Barcelona, i les relacions es van deteriorar.
El seu enfrontament va fer trontollar les terres empordaneses, ja que Ponç Hug no va estalviar mitjans per aturar les empentes de qui, al mateix temps, era el seu rei i el seu rival. Eren èpoques en què el poder reial no estava estructurat i no hi havia res semblant al que ara entenem per Estat. Un rei feble podia veure el seu poder desfer-se com un castell de cartes, de manera que la monarquia estava en lluita contínua per refermar-se internament, lluita que només cessava quan el rei era capaç d’unir els nobles al voltant d’una campanya exterior.
La rivalitat entre el comte d’Empúries i el comte rei va arribar al punt en què tots dos van fer servir, en la seva confrontació, mitjans insòlits que han deixat empremta en terres empordaneses. Ponç Hug va bloquejar el curs del riu Ter, que aleshores tenia dues desembocadures, l’antiga, al nord del massís del Montgrí, a prop de l’Escala, i una de més recent que paulatinament va quedar com el curs únic del riu, al sud de l’Estartit. I ho va fer per tal de perjudicar les terres feudatàries del comte rei.
Per part seva, Jaume II va decidir edificar un castell al cim del Montgrí. Aquesta fortificació, perfectament conservada però inacabada, en què alguns hi veuen mirant-la des de la llunyania el mugró del pit d’una dona i uns altres l’anell en el dit d’una mà beatíficament dipositada sobre la panxa d’un bisbe, es va erigir per fer palès el domini de la corona sobre tots els territoris del comte d’Empúries.
Sempre m’havia intrigat la funcionalitat d’aquesta edificació. Ja fa uns anys vaig adonar-me que no mirava cap al mar amb la finalitat de defensar la costa d’incursions enemigues, com succeeix amb tantes torres i castells erigits a la costa catalana, sinó que era fruit de la rivalitat feudal entre el comte de Barcelona i el d’Empúries. En una visita recent al castell de Bellcaire, on residia Ponç Hug, em vaig adonar de la presència amenaçadora que el castell de Torroella desplega des d’aquella perspectiva. I per què no el va acabar el comte rei? Doncs perquè va trobar un mitjà molt més eficaç per subjugar el seu rival.
El procés contra el comte d’Empúries per sodomia fou més eficaç per subjugar-lo que el castell de Torroella
La visita a Bellcaire i les bones ressenyes històriques desplegades pel poble em van despertar la curiositat pel comte empordanès. Estirant el fil vaig arribar a un text tan insòlit com revelador: una traducció del llatí al català, editada per l’historiador mallorquí Ramon Rosselló, amb un títol que parla per si sol Procés contra Ponç Hug comte d’Empúries per pecat de sodomia. El poder, encarnat llavors en la figura del comte rei Jaume II, va utilitzar l’homosexualitat de Ponç Hug per derrotar-lo definitivament i refermar de manera exemplar el poder de la corona davant la noblesa.
El procés està ben documentat, ja que els arxius comtals de Barcelona són una de les fonts més riques existents a Europa per estudiar la evolució del poder reial enfront de l’aristocràcia feudal. Es va endegar el 6 d’agost del 1311 i els darrers testimonis que se’n conserven daten del març del 1312. Tenia per finalitat desprestigiar el comte d’Empúries i trencar la seva aliança amb l’Església. Reforçat el rei amb aquest bagatge, envaí el comtat d’Empúries l’any següent i va sotmetre el comte, que ja no es va sobreposar i va morir.
Lee tambiénTrauran la política del fangar?
La conducta de Ponç Hug, si són certes les declaracions transcrites del judici, no era gens exemplar, ja que feia valdre la seva posició de preeminència per obtenir els favors dels seus subordinats, com feien la gran majoria de senyors feudals amb les dones d’aquells temps. Ara bé, la utilització de la seva orientació sexual per part de la corona evidencia com un poder sense control és capaç d’emprar qualsevol mitjà per sotmetre a qui se li oposa.
Set-cents anys després l’homosexualitat és un delicte a 64 països arreu del món. I a molts més encara és una pràctica socialment estigmatitzada.