Si l’economia catalana creix, per què jo no ho noto?

A la majoria de països, quan l’economia d’un país creix, la riquesa dels seus habitants també creix, i per tant, viu millor. Aquí no. En els darrers 25 anys, el PIB de Catalunya ha crescut un 50%, però en el mateix període la renda disponible per càpita s’ha estancat. L’economia catalana ha crescut, la demografia també, però els catalans i catalanes estem estancats. I això és molt poc habitual. Per què ens passa? Hi afegeixo un element: en el darrer ple monogràfic d’infraestructures, el president Illa va dir que estava treballant per preparar la Catalunya dels 10 milions. Cada vegada més sentim aquesta aspiració. Crec que abans de pensar en la dels 10, hauríem d’aturar-nos a entendre com hem arribat a la Catalunya dels 8 milions.

Avui hi ha una escletxa entre les xifres macro del país i el dia a dia dels catalans i catalanes. Entre el triomfalisme dels polítics i l’estancament de la gent. Ens parlen de rècords de creixement econòmic, d’ocupació, de creixement demogràfic. I tot això és cert, però la majoria de catalans notem en el dia a dia que comprar al supermercat, fer un cafè o anar a sopar fora és més car o que les hipoteques i lloguers s’apugen, molt per sobre dels salaris. I això té una expli­cació.

Hem crescut d’acord amb un model que ha servit perquè uns pocs s’enriqueixin

Catalunya ha apostat per un model de creixement basat a generar més riquesa, no pas produint millor o reforçant sectors de valor afegit, sinó amb sous baixos i fent créixer la població. El creixement dels darrers anys, en lloc d’apujar salaris, el que ha fet és augmentar el nombre de persones assalariades. I així hem arribat a la Catalunya dels 8 milions. Un creixement fonamentat no pas en la millora de la productivitat, la promoció de sectors competitius que generin lloc de treball qualificats o l’augment dels sous (i la riquesa) dels catalans i catalanes, sinó centrat a importar treballadors amb sous baixos. Evidentment, en sectors amb poc valor afegit.

Hem arribat a la Catalunya dels 8 milions sense parlar de model econòmic. I es fa evident que, abans de parlar de la Catalunya dels 10 milions, hauríem de donar resposta a la Catalunya dels 8 milions. Avui els ingressos del 20% de catalans que guanyen més multipliquen gairebé per 5 els del 20% que guanyen menys. Avui el cost de la vida s’ha disparat i l’habitatge s’endú una tercera parts dels recursos d’una llar. Segons el darrer CEO, 9 de cada 10 catalans consideren molt difícil accedir a un habitatge adequat. De fet, 1 de cada 3 catalans i catalanes ha retallat les despeses en menjar o transport per poder fer front al problema de l’habitatge.

La vida és cada dia una mica més difícil. Són símptomes d’un model econòmic que no funciona. O funciona només per a uns pocs. El problema no són les persones que cobren sous baixos, sinó créixer com a país basats en sectors econòmics poc competitius que generen llocs de treball poc qualificats i precaris. Perquè un creixement centrat en sous baixos és insostenible. De fet, és un creixement, inevitablement, subvencionat per les institucions públiques. És a dir, els subvencionem entre tots. Perquè els sous baixos, si ben just donen per viure, és evident que no sostenen pensions, ni els seus impostos i contribucions cobriran els serveis públics.

Resultat: hem crescut d’acord amb un model econòmic que ha servit, únicament, perquè uns pocs s’enriqueixin gràcies a llocs de treball amb sous baixos en sectors de l’economia gens competitius. Per tant, més que no pas preparar la Catalunya dels 10 milions, ens toca renovar el model econòmic. Els darrers anys hem fet coses bé i Cata­lunya és un país capdavanter en molts àmbits. Ara del que es tracta és de continuar avançant amb sectors d’alt valor afegit, diversificant l’economia i reequilibrant el país, i créixer basats en feines qualificades i sous justos que assegurin un futur que et permeti viure.