Avui fa un any vam viure un dels episodis polítics més excèntrics dels últims temps. El paper protagonista inicial d’aquell dia estava reservat per a Salvador Illa perquè havia de ser investit president de la Generalitat. Però aquest protagonisme l’hi va robar l’expresident Carles Puigdemont amb la sorprenent arribada a Barcelona i la posterior fugida de pel·lícula.
Va ser una jornada de tensió, nervis i persecucions policials per intentar caçar Puigdemont i de temor dels dos aspirants a liderar les cròniques del dia. D’una banda, Illa va patir de valent pel risc que una detenció de l’expresident ajornés la seva treballada investidura. I Puigdemont va suar per fugir del setge policial i evitar que l’arriscada acció acabés en un malson entre reixes.
Amb l’estrany acte d’escapisme, Puigdemont va guanyar aquella curiosa competició mediàtica però, un any després, el balanç és clarament favorable a Illa. La posició política i judicial del líder de Junts segueix estancada. Continua a Bèlgica per eludir l’ordre de detenció a Espanya, no se li aplica encara la llei d’ Amnistia i la seva formació ocupa l’oposició sense marge d’influència en el Govern perquè la clau de la governabilitat està en mans d’ERC i Comuns . Puigdemont només pot jugar la carta de mantenir viva la convulsa legislatura espanyola en espera que es concretin els acords assolits per investir el president Pedro Sánchez.
En canvi, la situació d’ Illa és molt millor. Ostenta la presidència de la Generalitat que pretenia Puigdemont. Governa amb tranquil·litat, per bé que sense pressupostos, defecte que comparteix amb el president espanyol. Per això, és probable que aquesta greu mancança ocupi part de les converses de Sánchez i Illa en el seu compartit descans estival a Lanzarote.
Illa ha aprovat la promesa d’apaivagar la política catalana i ha avançat en àmbits com la reforma de la viciada Administració o l’ampliació de l’aeroport, tot i que té moltes carpetes sensibles per resoldre. Altra cosa és el lent compliment dels pactes amb els seus socis d’investidura, però compta amb la paciència d’aquests partits perquè no tenen una alternativa millor. Ara per ara, Illa guanya, però la partida no ha acabat.
