Finalment, la immigració ha irromput. Els conflictes a Torre Pacheco i altres municipis han mostrat que una part del país no és diferent de la de certs països europeus. I no podia ser de cap altra manera, com a mínim per dos motius. El primer, per un pòsit de racisme estructural: igual com altres països colonitzadors, Espanya no és aliena a la visió d’uns colonitzats inferiors. I aquesta concepció perdura. El segon, una marcada asimetria entre beneficis macroeconòmics i costos individuals. Anem a pams.
Té raó el president Sánchez quan afirma que la immigració explica una part notable del creixement. Aquí, l’evidència és aclaparadora: entre el 2018 i el 2024, el 72% de l’ ocupació creada (2,3 milions) l’han absorbit nascuts a l’estranger, mentre que a Catalunya s’acosta al 100% dels més de 450.000 nous ocupats, cosa que, traduït a l’augment del PIB, apunta a una contribució mínima del 35-45%. Podríem continuar amb el seu pes en l’ ocupació (un 30% a Catalunya), la seva decisiva contribució en certs sectors (primari, indústria alimentària, comerç, hostaleria, transports) o la seva participació en el creixement dels ingressos públics.
Sense una bona provisió de serveis públics, emergeixen els conflictes amb la immigració
Però que siguin decisius en l’ augment del PIB i altres macromagnituds és només part del balanç del país amb la immigració. Una altra, molt rellevant per al conflicte que comença a emergir, és la pèrdua de benestar dels negativament afectats pels efectes de la immigració sobre lloguers, educació, sanitat o ajuts socials. Perquè la seva concentració territorial és molt més rellevant del que les mitjanes suggereixen: el 2024, davant el 24% d’immigrants en la població catalana, el seu pes es desborda en àmbits territorials més reduïts en els quals els costos individuals són més perceptibles. Aquests són els casos del Barcelonès (32% dels residents), l’Alt Empordà (31%) o, per sobre de la mitjana, els de la Segarra, el Baix Empordà, el Gironès, el Tarragonès o la Garrotxa; o, en l’àmbit urbà, Lloret de Mar (45% dels residents) o Salt (44%) i valors molt elevats a l’ Hospitalet (38%), Figueres i Roses (36%), Barcelona (33%), Olot (32%) i Santa Coloma de Gramenet (30%), entre altres municipis. I, com mostra la professora de Princeton Rafaela Dancynger ( Immigration and conflict in Europe , 2010), l’experiència suggereix que els conflictes amb la immigració emergeixen quan l’oferta de béns públics no és l’adequada: inevitablement, genera competència entre nadius i immigrants i així neix el potencial conflicte.
Racisme de fons i serveis públics insuficients, dues raons del conflicte que es comença a entreveure. Sobre valors socials, a curt termini poc podem fer. Però sí que es pot actuar sobre la provisió de serveis públics, tot i que no queda gaire temps: si no actuem ràpidament i amb decisió avui, plorarem demà.