En un llibre que acabo de llegir situat a l’edat mitjana, m’ha cridat l’atenció un detall: la quantitat de persones que es diuen igual. Es tracta de Montaillou, aldea occitana, de 1294 a 1324, un estudi d’Emmanuel Le Roy Ladurie sobre una diminuta població del Pirineu francès, d’on coneixem les interioritats gràcies a un procés inquisitorial del qual es conserva el sumari. I encara que és apassionant, m’ha costat de seguir-ne el fil per la repetició de noms: hi apareixen tres Bernard, quatre Arnaud, cinc Pierre, sis Raymond o Raymonde, set Guillaume o Guillemette...
Durant segles, això ha estat habitual. Recordem el refrany: De Peres, Joans i ases n’hi ha a totes les cases. O el costum de batejar una filla o fill amb el mateix nom dels pares, o dels avis, o fins i tot d’un germà o germana mort abans que nasquessin. Pensem en quantes Pilars hi ha a l’ Aragó, Vicenç a València, Llanos a Albacete, Montserrats, Núries i Jordis a Catalunya...
Encara als anys seixanta, Jordi, Núria i Montserrat figuraven entre els noms de pila més freqüents aquí, juntament amb Carmen, Antonio, Isabel... A la llista del 2024, en canvi, predominen Laia, Biel, Ona, Nil, Arnau, Jan... Com s’ha d’interpretar?
A la llista del 2024 predominen Laia, Biel, Ona, Nil, Arnau, Jan... Com s’ha d’interpretar?
A mi em sembla veure-hi dues tendències, o més ben dit, una i mitja. La primera és l’individualisme. Si els noms tradicionals subratllen la pertinença, el fet que som una o un més en una família, tradició, país (el mateix motiu pel qual moltes llengües, com el japonès, col·loquen el cognom davant i no darrere del nom), en canvi, posar-li a un nadó un nom insòlit, i encara més si és estranger i sense marca de gènere (com Nil), correspon a una visió de la persona com a ésser singular i irrepetible, desvinculat de la seva genealogia, la nació, fins i tot del grup de les o els del seu sexe. Però hi veig una altra tendència, aquesta contradictòria: noms poc habituals (encara que després es vagin generalitzant) que, tot i això, sí que remeten a una cosa compartida, sigui una llengua, sigui la història... És el cas d’Arnau, Jan, Laia, Biel, en català, Diego, Jimena o Gonzalo en castellà.
Lee tambiénEls nostres costums
Potser aquestes oscil·lacions són una mostra més d’una tensió en què fa segles que estem instal·lats, entre el col·lectiu i l’individual. I val més que sigui així, perquè, aplicant un individualisme sense condicions, s’acaba com Elon Musk, que al seu últim fill li ha posat X Æ A-12. A YouTube trobaran tutorials sobre com pronunciar-ho.