La fam a Gaza no és una crisi humanitària. Les crisis humanitàries són la conseqüència de conflictes bèl·lics, de desastres naturals, com un terratrèmol, de problemes sanitaris, com una epidèmia, o de col·lapses financers. No és el cas. A Gaza, la fam és el conflicte bèl·lic en ell mateix atès que Netanyahu l’està usant com a arma de guerra des de l’inici de l’enfrontament, a l’octubre del 2023, i l’ha portat a l’extrem des del març del 2025.
Benjamin Netanyahu, aquest home que es veu reflectit en moltes de les descripcions que fa Vicente Garrido al seu llibre El psicópata integrado, en la familia, en la empresa y en la política; és a dir, un tipus que pot entendre les regles socials –encara que no es regeixi per elles– i que per això pot ocupar un lloc de poder, com altres mandataris. Un home que no sent culpa ni empatia, incapaç d’establir un vincle emocional autèntic.
No només això, Netanyahu encaixa perfectament en allò que Garrido defineix com la tríada fosca: narcisisme, maquiavel·lisme i psicopatia. Sembla narcisista pels seus nivells estratosfèrics d’autoestima, per la necessitat absoluta de validació i pel lideratge pretesament redemptor. També resulta maquiavèl·lic pel seu ús instrumental de la por i el conflicte al llarg de tota la seva carrera política. I, finalment, té molt, sinó tot, de psicòpata, per la fredor emocional i la desconnexió respecte al patiment humà. Com, si no, hauria pogut assistir impertèrrit a la mort provocada per ell de gairebé 20.000 menors?
Aquest individu és el que està demanant el Nobel de la Pau per a un altre psicòpata com ell, Trump. Encara que, en aquests moments, en què Trump sembla haver perdut la paciència amb ell –un narcisista, com l’actual president dels Estats Units, amb necessitat constant d’adoració, no pot suportar que no li facin cas–, potser el primer ministre d’Israel ja no veu tan clar reclamar aquest guardó per a l’americà.
Deixarem que l’Europa social es posi de perfil davant de Netanyahu?
Tornem a la manca d’empatia d’un psicòpata com Netanyahu. L’empatia és la capacitat per posar-se a la pell de l’altra persona i sentir el mateix que ella sent. Segur que Netanyahu no experimenta cap dolor quan veu una mare palestina que porta en braços la seva criatura, només ossos i pell. Potser, sent tot el contrari, satisfacció per veure que la seva arma de guerra funciona i està aconseguint exterminar tot el poble palestí, com els nazis van pretendre amb el poble jueu.
Jo, quan veig una mare palestina sostenint el seu fill depauperat, no puc deixar de pensar en La Pietat de Miquel Àngel. L’artista va aconseguir reflectir el dolor i la compassió que sent Maria davant el cos del seu fill, després que hagi estat crucificat. Així m’identifico jo amb les emocions de les mares palestines: tristesa per no poder alimentar el fill, pena pel final que té a tocar, i també una ira imparable contra els que l’han condemnat a una mort per inanició. Soc aquesta mare, que al principi es desesperava amb el plor de la criatura reclamant aliment, i que ara es desespera perquè la criatura ja no té forces ni per plorar.
Lee tambiénVeritat i postveritat
Aquest nen, aquesta nena, primer haurà sentit els recargolaments de la gana i haurà intentat calmar-los amb qualsevol cosa que sembli menjar: terra, alguna herba, aigua, si n’aconsegueix… Després cada cop haurà tingut menys força, la seva pell s’haurà tornat molt fina, els seus ossos s’hauran marcat, fins a assolir la caquèxia. Mentrestant, la desnutrició també haurà tingut un efecte en el cervell, que necessita, entre altres coses, glucosa per al seu bon funcionament. I haurà impactat en la seva activitat mental. Aquesta nena, aquest nen, patiran disminució de la concentració, apatia, confusió i letargia, i potser deliris abans del final. Sens dubte, no podran entendre per què la seva mare és incapaç d’alimentar-los. I, si algun d’ells aconsegueix sobreviure, patirà seqüeles físiques i psicològiques greus i duradores: retard en el creixement, danys neurològics permanents, anèmia, fallades d’òrgans i sistemes…
I, mentrestant, Europa dubtant. Per què no reacciona ara com ho ha fet en el passat davant d’altres crisis? Deixarem que l’Europa social es posi de perfil davant de Netanyahu? Continuarem menjant tranquil·lament mentre el poble palestí es mor de gana?