Els antics deien que tot home –i tota dona, s’entén– ha de contenir un nen, un adolescent i un adult. El nen és per jugar. L’adolescent, per enamorar-se, per descobrir-se a un mateix, per rebel·lar-se i intentar canviar el món. I l’adult, per controlar el nen i l’adolescent.
Els uns ho dissimulen millor i els altres pitjor, però tots portem a dintre un nen que vol jugar. D’això no se n’escapa ningú, perquè tots hem estat nens. El poeta mexicà José Emilio Pacheco ho diu amb una frase contundent: “No hay adultos, solo niños envejecidos”. Hi ha persones que, com si li volguessin donar la raó, actuen sempre com criatures, deixant-se arrossegar per capricis o barallant-se per puerilitats. Els veiem en els cercles més restringits, on se suposa que només hi hauria d’haver adults, i al xivarri de les xarxes, a les esferes més altes de la política o de les finances i a la barra de qualsevol bar. Al capdavall, ¿què és l’actual ocupant de la Casa Blanca, amb les seves rebequeries i fanfarronades –per posar un exemple–, sinó un nen malcriat al qual cal donar la raó i evitar contrariar-lo perquè si no crida i trenca coses?
L’adolescència tampoc no és fàcil de deixar enrere. ¿Quantes persones no coneixem que han envellit sense madurar, homes i dones que, als quaranta, cinquanta o seixanta anys, continuen rebel·lant-se contra un pare o una mare que fa anys que són en una residència o al cementiri, que necessiten estar en contra d’alguna cosa, tant se val quina, per sentir-se vius, que canvien el rumb amb la primera ventada i que, en comptes de cometre errors de joves i després esmenar-los, es passen la vida repetint-los?
El cas més trist, però, és el dels adults que ja no saben jugar ni senten mai la necessitat de rebel·lar-se, de tan bé com han controlat el nen i l’adolescent que porten a dintre. Els han enterrat sota tantes capes de rectitud i de sensatesa que encara que es proposessin alliberar-los no sabrien com fer-ho. Paradoxalment, però, sovint aquell nen i aquell adolescent els continuen reclamant desitjos i provocant terratrèmols interns des d’un replec recòndit del cervell, sense que ells en siguin conscients.
El temps que perdem jugant com criatures o somiant guilladures no és mai temps perdut
L’equilibri entre el nen, l’adolescent i l’adult és molt difícil. És un equilibri que sempre serà inestable, que imposa una negociació constant amb un mateix, amb majories, minories i fins i tot un grup mixt en el qual bullen els impulsos més diversos. L’adult ha de controlar el nen com qui agafa un ocell amb la mà, sense estrènyer massa, per no fer-li mal, però sense deixar-lo volar al seu arbitri perquè pot perdre’s, i ha de mantenir el diàleg amb l’adolescent i escoltar els seus neguits i reivindicacions sense oblidar mai que la realitat, com diu un personatge de l’adolescent perpetu Woody Allen, pot tenir moltes defectes, però és l’únic lloc en què es pot menjar un bon bistec amb patates fregides.
Les vacances –per a qui se les pot permetre– són un bon moment per deixar sortir el nen de la gàbia, per jugar i divertir-nos pel gust de jugar i divertir-nos, sense cap més propòsit. Durant l’any, anem sempre curts de temps i tot el que fem ha de servir per a alguna cosa. Si practiquem algun esport és per fer exercici, si reposem és per relaxar-nos, si parlem amb desconeguts és per fer networking (per dir-ho de la forma més cursi). Les vacances permeten parar els peus temporalment a aquest utilitarisme i recuperar el plaer de fer coses perquè ens venen de gust i prou, com els nens.
Lee tambiénEl recurs del mètode
Les vacances també són una oportunitat per veure què diu l’adolescent rebel que portem a dintre i tenir-hi una conversa franca a la llum de la lluna. Convé anar amb peus de plom, perquè les nits d’estiu les carrega el diable. Però, ¿hi ha res més satisfactori que sentir bullir a les venes el vell desig d’amotinar-nos, de començar de nou, de cometre imprudències?
De tot això, l’utilitarisme vigent en diu carregar les piles. Els antics, que no sabien el que era una pila però entenien millor aquestes coses, potser ens dirien que el temps que perdem jugant o somiant guilladures no és mai temps perdut i que si ara concedim una mica de llibertat al nen i a l’adolescent que portem a dintre després ens resultarà més fàcil conviure-hi. Ja tindrem temps d’avorrir-nos com persones madures i responsables durant la resta de l’any.