Agafo prestat el títol d’aquest article d’una novel·la memorable d’Alejo Carpentier sobre un dictador. És una al·lusió a la persistència de les dictadures en la història d’Amèrica Llatina. Agafo el títol perquè nosaltres també tenim un problema de reiteració, i no amb les dictadures, a pesar que també n’hem tingut unes quantes, sinó amb la corrupció en les obres públiques, una tradició amb arrels molt profundes en la nostra història, un mètode per enriquir-se que es repeteix de manera recurrent de segles ençà.
Hi ha països on els policies s’arrodoneixen el sou fent xantatges a ciutadans innocents. Quan necessiten diners, detenen algú, l’acusen de qualsevol infracció i l’amenacen amb totes les calamitats imaginables si no els paga una quantitat. Per sort, a Espanya no patim d’aquest mal. També hi ha països en què els jutges accepten suborns. No és el nostre cas. Si hi ha cap jutge que es guanya la vida així, és un cas aïllat, i si algú vol anar de cap a la presó que provi a oferir diners a un jutge. Veurà que ràpid que hi va.
No; les nostres principals bosses de corrupció estan situades en dos terrenys –mai millor dit– molt concrets: la licitació d’obres públiques i la requalificació de solars per a la construcció. Des del marquès de Salamanca, fa més d’un segle i mig, fins a Gil y Gil, la llista de personatges que s’han enriquit cultivant aquestes pràctiques és molt llarga. Són negocis que no fallen. Qui tingui curiositat la pot satisfer fàcilment fullejant Un pueblo traicionado, de Paul Preston (el títol del qual també hauria vingut com l’anell al dit per encapçalar aquestes ratlles).
La corrupció és inevitable, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, aquí, a Escandinàvia i a la Xina capitalista-leninista. La diferència és que hi ha llocs en què s’investiga, es descobreix i es castiga i d’altres en què no. ¿S’investiga i es descobreix, aquí? De l’últim cas conegut, el de Santos Cerdán, ens n’hem assabentat perquè Koldo García tenia afició a les gravacions, no perquè les alertes internes del PSOE hagin funcionat. Dissabte, el comitè federal del PSOE va endurir els mecanismes per prevenir-la. Veurem si ara funcionen millor.
¿I es castiga? Home, cal imaginar que sí, que els presumptes delinqüents, si les sospites es confirmen, hauran de tornar els diners i pagaran les malifetes amb llargues estades a la presó. Però no sé si la legislació és prou rigorosa.
Governar a la mercè dels informes policials i de les filtracions que es vagin produint pot ser un calvari
Un fet revelador: els títols d’Acciona, la companyia presumptament implicada en els suborns del trio Ábalos-Cerdán-García, no han caigut gens. Com diuen en anglès, it takes two to tango, per ballar el tango calen dues persones. Sense una empresa constructora disposada a pagar, no hi ha polítics que cedeixin a la temptació.
En teoria, quan una companyia és condemnada pel pagament de suborns queda inhabilitada per presentar-se a licitacions públiques durant uns quants anys. Com que les grans constructores viuen de les obres públiques, cal imaginar que quan són condemnades perden una part dels ingressos. Els accionistes fan números sense esperar la condemna, calculen la possible caiguda dels beneficis i venen les accions, per evitar carregar el mort financerament parlant. Resultat: el valor de les accions cau.
Però aquí no ha passat res d’això, almenys de moment. Quan l’escàndol va saltar al domini públic, el dia 13 de juny, les accions de la companyia estaven a 148 euros; al moment d’escriure aquestes ratlles estan a 159. Això significa que els accionistes no creuen que el pes de la llei acabarà caient sobre la companyia. Així de simple. Pensen que algun empleat se n’anirà al carrer –amb alguna compensació de sotamà– i para de comptar, i que en tot cas si van mal dades i la companyia és condemnada la sentència serà recurrible fins al Tribunal Suprem, de manera que fins d’aquí deu anys no cal preocupar-se.
Lee tambiénRegressió i estupidesa
Pedro Sánchez ho tindrà més complicat, perquè dos dels tres sospitosos eren col·laboradors directes seus i les responsabilitats polítiques no són tan fàcils d’eludir. Ignoro si aguantarà. Amb els dispositius que queden per explorar i amb les hores i hores de converses telefòniques que queden per analitzar –o per filtrar–, és molt difícil estar segur que no apareixerà res que, encara que sigui traient-ho de context, pugui obligar-lo a renunciar a la presidència del Govern espanyol. La dimissió d’António Costa, a Portugal, va posar el llistó molt amunt.
Per al PSOE, no sé què es pitjor. Governar sense tenir la iniciativa, a la mercè dels informes policials i de les filtracions que es vagin produint, pot ser un calvari. Si Pedro Sánchez cau, amb voluntat política es poden trobar fórmules per evitar la convocatòria immediata d’eleccions i salvar el que queda de legislatura.
En tot cas, l’assumpte té mala solució. Convindrà que ens armem de paciència i que tinguem molt present el savi aforisme de Jaume Perich “Els que diuen que tots els polítics són iguals solen conformar-se amb els pitjors”. No els fiquéssim a tots al mateix sac i acabéssim amb el pitjor govern possible.