Una engruna es mou per les estovalles vermelles. L’hem descobert avançant sigil·losa. És del pa de pessic de xocolata que masteguem amb aquesta calor delirant. Cal fixar-s’hi molt per veure la formiga diminuta que la transporta. La molla és més grossa que ella, sorprèn que la subjecti amb aquella boqueta. Ara travessa el full de citació mèdica del meu oncle que hi ha sobre la taula. Creua el CIP, número a número, abans de tornar al desert vermell de les estovalles. Potser es dirigeix cap a una pota de la taula per arribar a terra. Abans haurà de franquejar un llibre de Leila Guerriero que s’espera a un pam de distància (un quilòmetre a escala formiga, potser). Sense entendre de formigues, aquella molla negra sembla massa grossa per a la travessia.
Aturo el braç del meu oncle abans que no li estampi un cop de tovalló. No, tiet, una mica ja la coneixem, deixa-la seguir, dic. Encara que temo que descobreixi el formiguer i acabi fent una matança: el meu oncle és de la generació de l’insecticida a palades. El llibre de Guerriero es titula Teoria de la gravedad i la formiga el travessa amb la engruna entre les dents, incansable. No sabem res. Mengem pa de pessic sense treure-li ull del damunt, pensant en la seva boqueta.
Lee tambiénDivagacions hoteleres
Sense deixar anar la immensa molla, emprèn un descens esgarrifós per la pota de la taula, desafiant les lleis de la gravetat. Però les estovalles no arriben a terra i la cuca es troba amb un precipici. Com debatent-se amb si mateixa, avança i retrocedeix, amb una fermesa admirable. Que es mengi la maleïda engruna, xiuxiueja el tiet. Sigues egoista, li diu. Però la formiga està obcecada. Aleshores, acosto la vora de les estovalles a la pota i, llavors, ella, en una espurna d’ enteniment mutu que no oblidaré, aprofita el pont de tela, arriba a la fusta i, per fi, a terra.
Sense deixar anar la immensa engruna, emprèn un descens esgarrifós per la pota de la taula
Ens desconcerta veure-la deixar anar ara la molla sobre el parquet. Hi deambula al voltant, com si hagués perdut el cap (després llegirem que està deixant rastres de feromones, demanant reforços). De sobte, una comitiva d’unes set formiguetes apareix com del no-res. Amb una coordinació i una lleugeresa sorprenents, carreguen l’ engruna fins a introduir-la en una escletxa del sòcol, que sens dubte condueix al formiguer on el meu oncle ja no serà capaç d’executar una matança.