Una dona s’ha ficat en l’embolic de pensar que les coses passen per a alguna cosa. No per alguna cosa sinó per a alguna cosa, recalca. Li dono voltes al matís. Creure que les coses passen per a alguna cosa pot convertir cada vivència, pel que sembla, en una espècie d’impuls. El problema és descobrir quin. Així està avui ella, amant de la divagació, provant d’esbrinar per a què li va succeir, l’altre dia, aquesta història hotelera, en la seva esplendorosa vellesa.
Es trobava allotjada en un hotel del nord amb grans escales, cortinatges i llums d’aranya. A la dona, artista prestigiosa i molt noctàmbula, se li havia passat l’hora de l’esmorzar, dormint com un soc. Fins que se li van colar, en la nebulosa del son, unes sirenes que la van acabar despertant. Sobresaltada, amb la mata de cabells blancs escabellada i la samarreta de dormir desgastada (la més còmoda, encara que ja tingui algun foradet), va treure el cap a la finestra. Al carrer tot semblava normal. Però la megafonia de l’hotel alertava d’una cosa molt greu que va acabar entenent que era un incendi. Amb el cor a mil, va sentir les veus que ordenaven anar a un punt de trobada, sense fer servir l’ascensor ni agafar més pertinences que les imprescindibles.
Amb el cor a mil, va sentir les veus que ordenaven anar a un punt de trobada
I així va sortir al passadís, descalça, amb el carnet d’identitat, la samarreta mig espellifada i el gorro de dutxa que es va posar molt de pressa perquè no li caigués cendra al cap, perquè li va donar per pensar en la cendra, no sap per què. Com si el gorro de dutxa hagués solucionat alguna cosa, comenta ara.
Lee tambiénMisteris reunits
Seguint altres persones que baixaven les escales amb una tranquil·litat, la veritat, admirable, somrients fins i tot, va arribar a un saló que devia ser el Punt de Trobada. I allà es va asseure amb el gorro, a esperar el que calgués fer. No li va donar gairebé temps a estranyar-se de la normalitat que l’envoltava, tothom pentinat, amb sabates i roba ordenada, quan un recepcionista es va adonar dels seus peus descalços. Senyora –va dir, trasmudat–, això és un simulacre d’incendi per al personal de l’hotel. No em digui que no l’hem avisat, va afegir. I la va abraçar. La dona recorda ara que va tenir tanta alegria que es va oblidar d’enfadar-se. I pregunta si, aquesta història que li ha passat, se m’acut per a què és.