Fa uns dies s’escampava la brama que l’Ajuntament de Barcelona prohibiria prendre la fresca al carrer. La sorpresa per l’anunci fou en el meu cas majúscula. No per la prohibició com a tal, coherent amb la voluntat sempre manifesta dels governs de controlar-ho tot, sinó perquè servidor no ha vist mai ningú prenent l’aire a la capital si no és des d’una terrassa de bar estant amb la consumició preceptiva.
L’alarma estava injustificada. Ningú serà multat per treure davant de casa cadires de vímet per passar la vesprada. La teòrica prohibició ha resultat ser una mentida que havia fet fortuna. El rumor es va escampar per les xarxes, algun mitjà se’n va fer ressò i la bola va assolir condició de veritat fins que l’Ajuntament va desmentir-la.
Amb tot, el cert és que els temps en els que Espanya i Catalunya en ple prenien la fresca al carrer són història. Per la majoria dels qui ho hem viscut, les rotllanes de les nits d’estiu de veïns per gaudir de l’airet, quan corria, són només postals guardades al calaix de la memòria. La tradició, mediterrània fins al moll de l’os, va anar esllanguint-se a mesura que es corcaven els valors, usos socials i condicions materials que la mantenien en peu i justificaven.
La rotllana que s’organitzava al carrer de casa quan jo era menudet, i que aplegava algunes nits fins a una vintena de participants, exigia un lligam de veïnatge que és hores d’ara en molts casos inexistent. Però no només això. Demanava també estius sedentaris, sense viatges, i repetitius.
També afavoria que la gent prengués la fresca el valor que en aquells temps s’atribuïa a l’estalvi, doncs aquesta activitat d’estiu era d’allò més econòmica. A la rotllana que jo recordo tot el dispendi de les nits d’estiu era un escumós humil i molt econòmic –vi Güell, si mal no recordo– posat a refredar en un poal amb gel. Quan s’obria s’hi posava un tap de galet perquè tothom, uns amb més traça que d’altres, el begués directament de la botella. Aquell vi, que ara la majoria menysprearia o faria servir en el millor dels casos per cuinar, era tot el luxe que la rotllana veïnal que prenia la fresca es permetia. I val a dir que no cada dia.
La rotllana al carrer exigia un lligam de veïnatge que és hores d’ara en molts casos inexistent
La necessitat d’estar-se les nits al carrer també venia incentivada per la manca de comfortabilitat de les cases de llavors. L’aire condicionat era un exotisme només a l’abast de les butxaques més solvents. Així que viure el vespre al carrer esdevenia gairebé una exigència. La minsa oferta televisiva feia també més atractiu afegir-se al xivarri del veïnat que romandre tancat a casa.
La decadència de les nits a la fresca es va accelerar a partir de la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat. L’esperit de la nova època es traslladava fins i tot als entorns rurals. L’individualisme creixent, la vivència del veí com una molèstia, els viatges d’estiu, la comoditat de les llars, la multiplicació de les formes d’oci i la major disponibilitat econòmica de les famílies convertiren l’estona compartida de les nits d’estiu davant la porta de casa i sempre amb els mateixos en una activitat no gaire atractiva i avorrida.
Lee tambiénEstiu amarg
Els vells i les seves cadires resistiren, però el relleu generacional va fer figa i la majoria de rotllanes dels vespres d’estiu van anar esborrant-se del paisatge. Ara són, per molts joves quan se’n troben alguna, un exotisme folklòric fotografiable. No és estrany que la revifada d’aquest costum arribi de la ma de gent vinguda de fora, la situació socioeconòmica de la qual s’assembla molt a la d’aquells que dècades enrere colonitzàvem les nits d’estiu sense fer gasto.
Totes aquestes coses també poden explicar-se sense romanticisme i amb un posat menys enyoradís i bucòlic. De fet, prendre la fresca era tot el que la gran majoria del país podia fer perquè la calor de les nits d’estiu fos passable. Ho agafaves o ho deixaves!
Tot i que alguns dels que deixàrem de fer-ho enyorem de quan en quan el gust en la boca d’aquell vi barat –ens en donaven també als nens!–, mentre servim en les copes que toca i a la temperatura idònia la botella que ens ha recomanat el bodeguer de confiança. La memòria és ben bé punyetera.