L’Argentina: refugi, esperança i carn

La frase “la banalitat del mal” es va inventar per als oficials nazis que complien les ordres de Hitler amb la mateixa obe­diència i absència de reflexió que l’empleat d’un banc a qui el cap l’instrueix a negar un préstec. Podríem aplicar les cèlebres paraules de Hannah Arendt amb similar encert al pilot­ de l’avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d’agost del 1945.

Paul Tibbets va concedir una breu entrevista a The New Yorker durant les festes de Nadal d’aquell mateix any, quatre mesos després de protagonitzar aquella mons­truositat èpica. Què pensava mentre el seu avió, l’ Enola Gay, s’acostava a l’objectiu? “Només volíem fer bé la nostra feina”. Va tornar a la seva base commocionat? “Jo, per mi, només desitjava donar el dia per acabat i tornar a terra a menjar-me un filet per sopar­”.

Tibbets va agregar que en el vol de tornada ell i la tripulació es van anticipar a l’esperat tiberi endrapant uns sandvitxos de pernil. “A cap de nosaltres no ens va passar pel cap –va explicar– que acabàvem de participar en una nova era de la història”.

La sort –la increïble sort– és que, passats 80 anys, la història no s’ha tornat a repetir. Avui hi ha una sensació general que sí que es pot repetir, cosa que hem d’agrair al parell de bojos que estan al comandament dels dos arsenals nuclears més grans del planeta.

Amb la sensibilitat que els caracteritza, els presidents Vladímir Putin i Donald Trump han triat la setmana de l’aniversari d’ Hiroshima per fer sonar els tambors de la guerra nuclear. Va iniciar el joc l’ex­president rus Dmitri Medvédev, avui el titella en cap de Putin, amb un tuit (un tuit­, per l’amor de Déu!) A X, la xarxa social d’ Elon Musk. Medvédev va amenaçar que s’acostava el moment en què Rússia dispararia els seus coets interconti­nentals.

Trump va respondre a la seva xarxa privada, Truth Social, que “les paraules són importants i moltes vegades condueixen a conseqüències inesperades” (per fi ho has entès, Donald?) I després va dir que, com a resposta a la provocació, havia ordenat que dos dels seus submarins nu­clears s’acostessin a les costes russes.

Pur teatre, tot. De sobte Trump i Putin canvien el guió i diuen que es reuniran a Alaska. El canvien cada dia. De la farsa a la tragèdia a la farsa. Ni ells saben per on van. Vivim temps inestables, per no dir llunàtics, i pot passar qualsevol cosa.

Putin i Trump han triat l’aniversari d’Hiroshima per fer sonar els tambors de la guerra nuclear

Ara, per ser justos amb Trump, són els russos i no ell els que des de la invasió d’ Ucraïna el 2022 es fan els valents advertint de la possibilitat de la guerra que posarà fi totes les guerres, la qual cosa delata, per cert, el seu fracàs com a país. Els pobres saben –tots sabem– que, si no posseïssin la bomba , no pintarien gaire més en el panorama geopolític que Lesotho.

Què cal fer davant la creixent proximitat de l’apocalipsi? Jo animaria els lectors a gaudir com mai de les vacances que molts d’ells deuen estar fent avui a la platja. És que, de debò, viure sota l’ombra de la fi del món té el seu costat positiu. Tots vivim sota aquesta ombra. A tots ens pot enxampar en qualsevol moment un càncer o un cotxe o un atac de cor. Quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra?

Jo sempre he pensat que conviure amb la mort, ser conscient que pot estar a la cantonada, és no només sa sinó recomanable. Lluny de paralitzar-nos o provocar sentiments foscos, ens hauria d’animar a viure intensament, amb alegria i entusiasme i gratitud, totes les hores del dia. La mortalitat ben enfocada és un motor de bona energia, i la bona energia és la qualitat més valuosa i més lloable –molt més que la intel·ligència, o la bellesa, o els diners– en un ésser humà.

Per evitar les conseqüències de ‘la bomba’ es recomana mudar-se a Austràlia o a l’Argentina

Lliçó de filosofia feta, és raonable que un procuri allunyar com més millor el dia de la mort. Per això alguns prenen (entenc) mesures de precaució com ara no fumar, o no beure, o menjar llegum, o fer exercici. Quines mesures podem prendre per evitar les conseqüències d’una guerra nuclear? Doncs està clar. Diverses investigacions ho han demostrat: mudar-se a Austràlia o a l’Argentina.

Busqueu-ho a internet i veureu que diversos científics han examinat el tema i han conclòs que aquests són els dos països que esta­rien més fora de perill d’una hecatombe nuclear. No només per la seva saludable distància dels escenaris bèl·lics del nord sinó perquè, gràcies a les seves abundants terres fèrtils i la fecunditat del seu bestiar, se salvarien de la fam que assolaria la major part de la humanitat.

Quin dels dos s’ha de triar­? Tots dos comparteixen el mateix hemisferi, però, com a societats, estan en pols oposats. Recordo la primera vegada que vaig anar a Austràlia, després d’haver viscut deu anys a l’Argentina. Em va venir poderosament al cap el contrast entre els dos països, tots dos nascuts més o menys alhora en igualtat de condicions. Austràlia és un gran èxit com a democràcia i com a economia. Argentina, bé, ja ho sabeu...

Lee también

Se’ns acaba la bona fortuna?

John Carlin

Però després em vaig preguntar, si hagués de triar, en quin dels dos països viuria la resta dels meus dies? A l’Argentina, per golejada, ben clar... Austràlia és Anglaterra amb sol –insofrible– amb el desavantatge addicional que té tots els problemes resolts. L’ Estat de benestar és tal que s’avorreixen com ostres i no tenen més remei (això em recorda una mica Barcelona) que inventar-se problemes on no n’hi ha.

Una notícia que recordo de la televisió nacional australiana va ser (sí, de debò) que un fuster va caure d’unes escales i es va trencar la cama, cosa que va precipitar un clamor perquè els polítics hi intervinguessin i no tornés a passar. A l’Argentina hi ha problemes de debò. Hi ha xoc i espurna, hi ha obstacles per superar, hi ha motius legítims per estar indignats tot el sant dia. I que buida que és la vida, com bé saben els espanyols, si un no pot gaudir de la profunda satisfacció moral que la indignació inspira!

Tant se val si funciona o no la motoserra redemptora de Javier Milei. Si us voleu refugiar d’una futura guerra nuclear, i mentrestant allunyar-vos del soroll que generen els imbècils que manen a la Casa Blanca i el Kremlin, aneu-vos-en a l’Argentina. Allà podreu emular l’exemple del pilot Paul Tibbets i menjar tots els sandvitxos de pernil i tots els filets que vulgueu, tranquils mentre la resta del món crema.