Hi ha un mercat d’objectes antics davant de la catedral de Barcelona. Articles d’allò més variat: una figura de la Mare de Déu de Montserrat, un casc de la Guerra Civil, un ventall isabelí, un molinet manual de cafè que no surt ni a Cuéntame cómo pasó. La vista es passeja sorpresa i de vegades nostàlgica sobre tots ells: alguna joguina de la infantesa, com el cinema Nic, un Meccano, una corda de saltar...
En aquest mercat tot és extemporani. El més fora del temps que hi veig és un atrotinat però imponent rellotge d’arena, encara que sense arena. L’hi comento al venedor. “Sí –contesta–, es devia escapar un dia, veu, per la tapa de dalt, però no em digui que no és bonic”. Esclar: és bonic, però el destí d’un rellotge d’arena que mesura el temps és que al final ja no tingui ni un gra de sorra. S’ha acabat el temps. L’arena del vas superior s’escola lentament pel coll de l’aparell fins a omplir el vas inferior. El recipient de dalt és el temps, el de baix, el resultat del que se n’ha fet, després de passar per l’embornal del seu esgotament. I tots, en la vida, sense excepció, passem pel mateix coll del rellotge d’arena. El nostre més comú i radical “passar per l’adreçador”.
“Papa –va dir quan era petita la meva dona, la Marta–, jo no vull que et moris”. Ell li va respondre amb humor: “Tranquil·la, filla: Juli Cèsar va morir, Alexandre el Gran, també, i fins i tot el Papa i Fidel Castro es moriran també”. No sé si consola, però va sent així.
El vas pel qual es jutjarà la gent dolenta, com Trump, Putin o Netanyahu, mostrarà, sens dubte, sorra i carbó
Als quadres del barroc amb el lema de la Vanitas hi veurem sempre una calavera i de vegades un rellotge d’arena. Al vas superior, els anys, hores i minuts per passar. A l’inferior, el compte de resultats: el que haurem fet bé o malament en la vida. És el vas sobre el qual es passarà comptes.
Lee tambiénCom enfonsar el nostre art
L’arena de la gent bona i que ha donat amor es veurà barrejada amb grans d’or. La d’aquells que han aportat al món coneixement i bellesa contindrà grans de plata. Pot ser que, al final, el resultat majoritari sigui una barreja de sorra i grans de coure. Al capdavall, sorra i aigua són el que hi ha més al món. Finalment, el vas pel qual es jutjarà la gent dolenta, com Trump, Putin o Netanyahu, mostrarà, sens dubte, sorra i carbó. Ningú no voldrà ni regalat el seu rellotge d’arena.
A El libro de arena, Borges compara aquest material amb l’infinit. Sí, en venim i hi anem. Jo no li he comprat a l’antiquari aquell rellotge sense sorra, però tampoc no li he expressat aquests pensaments. Per no abusar del seu temps.