Travessar el passeig de Recoletos de Madrid a 44 graus compensa si és per visitar l’exposició dedicada a Jorge Semprún a la Biblioteca Nacional. Escriptor i guionista de cinema, va ser ministre de Cultura espanyol entre el 1988 i el 1991. Va aconseguir, no sense esforç, que el baró Thyssen cedís la seva col·lecció per al que seria el museu espanyol més important d’art modern.
Hi van ajudar el seu prestigi intel·lectual i la seva personalitat. Dues coses necessàries perquè un Ministeri d’Hisenda faci cas a un Ministeri de Cultura. Perquè, en general, no hi ha gaire interès polític en el nostre país per les col·leccions d’art i el mercat artístic. Semprún va ser precedit per Javier Solana i seguit per Jordi Solé Tura com a ministres de Cultura. Tots tres van mostrar interès per la promoció de l’art. Semprún va dir el 1988: “Jo guanyo molt més com a guionista que com a ministre”.
L’art és un cabal i la seva font és l’artista. D’ell o ella depenen els plaers i interessos dels altres agents implicats. L’obra s’ha de vendre, i aquí entren el representant i el galerista com a intermediaris. Hi acudeixen els compradors. Per començar, la peça clau de l’engranatge artístic: el comprador ocasional que ho fa per plaer. Els altres compradors són figures derivades. Perquè si tens un dibuix de, posem per cas, Gino Rubert o Carmen Galofré, també voldràs un quadret seu. I així comença la més sana i noble de les addiccions, la del col·leccionista d’art.
El següent comprador és una empresa o fundació privada. I per tant, un museu, sigui privat o públic, i en aquest cas la compra la realitza un organisme públic. L’ Estat disposa d’un capital per a aquesta finalitat. Fora d’això, a Catalunya hi ha una tradició de col·leccionisme artístic amb noms d’empresaris, professionals i artistes que componen una llista que seria llarga d’esmentar.
Amb un IVA més raonable, s’activaria l’art a Espanya i Hisenda recaptaria més
L’art es mou si hi ha compradors i es produeix si hi ha artistes a qui, a més de la vocació, els mou la promoció de la seva obra. Necessitem que hi hagi art o la vida seria un avorriment. Preguntem als joves què els semblaria una vida sense música, o, a tothom, sense cinema, teatre o edificis bonics. A més, l’art amplia horitzons, educa, i per als artistes i tots els que en viuen materialment és un mitjà de vida tan lícit com apassionant. En un temps en què la gent treballa en el que no li agrada, l’art recorda que la vocació existeix, dona sentit a la vida i serveix per al gaudi estètic.
Tot i això, les arts visuals tenen un problema greu a Espanya. El Govern de l’Estat considera que, més enllà del cinema, el teatre i la música, l’art és un objecte per als rics. I així aplica a les obres un impost del 21%, fins i tot sobre, per exemple, una aquarel·la de 300 euros, i ja no diguem un quadre, escultura o foto artística que agradaria de regalar o posseir per pur delit. ¿La ministra d’Hisenda i el ministre de Cultura creuen que quan el públic visita un museu o galeria està pensant en les obres com a mercaderies?
De moment s’impedeix de gaudir d’una aquarel·la o una escultura a casa, ja que el venedor dirà que, a més del preu, té un recàrrec del 21%. El comprador desistirà del seu afany o provarà d’adquirir l’obra fora d’ Espanya, on pagarà només el 7% ( Alemanya), el 5,5% ( França) o el 5% ( Itàlia) d’IVA.
Lee tambiénDemocràcia i ego no casen
Però a Espanya encara continuem amb un percentatge que fa traslladar els nostres galeristes a fora i, sobretot, desincentiva la feina dels artistes, els preus dels quals no seran competitius. El lema del Ministeri de Cultura és “ Spain is culture”, però no deu ser per l’art actual. El mercat de l’art s’està retraient a Espanya, on la pintura era el tronc de la cultura. En el context europeu, l’art espanyol s’està tornant irrellevant, perquè allà on es ven i es produeix és avui a l’estranger, on no es pensa que sigui només per a rics.
Mentre duri aquest greuge comparatiu, Espanya continuarà disminuint la seva presència internacional en matèria artística. Més del 75% del mercat de l’art es produeix a través de les galeries, els preus de les quals, per la sobrecàrrega impositiva, foragiten compradors i estan desanimant els artistes, els més perjudicats. Per a què crear, si després no hi ha sortida? Amb un IVA més raonable, s’activaria l’art i Hisenda recaptaria més. Amb l’actual, tothom hi perd.