L’intèrpret i la política
LA VIDA LENTA
Richard Sennett va escriure L’intèrpret (2024), un llibre imprescindible per comprendre la relació entre poder i litúrgia, política i interpretació. Al text, farcit de citacions extraordinàries i reveladores sobre aquest vincle, trobem aquesta de William Shakespeare i la seva obra Al vostre gust: “El món és com un escenari, homes i dones en són els actors; tots fan les seves pròpies entrades i sortides”. Som un guió, un escenari, un paper, un públic.
La política, al llarg de la història, ha fet servir les arts escèniques i la dramatúrgia com a instrument de poder. Així la representació democràtica es converteix, en gran manera, en una interpretació. Lluís XIV, per exemple, va ballar en públic des del 1653 fins a principis de la dècada del 1670. Durant aquell període, escriu l’historiador Philippe Beaussant, les vetllades de dansa van passar “del sobirà barrejant-se amb els seus súbdits, entre ells i amb ells, al sobirà com a director d’una coreografia centrada només en si mateix”. L’art simbolitzava la seva jactància que “ L’État, c'est moi”, a través de la seva centralitat en l’escena: l’artista, soc jo; i el protagonista, també.
El poble sap quina proporció hi ha de realitat o d’impostura en una escenificació
En la cultura popular, fer teatre i ser un teatrer és sinònim de farsa, engany i simulació exagerada. El poble (el públic) té un instint natural per saber quina proporció hi ha de realitat o d’impostura en qualsevol escenificació. El cos parla i els electors (i espectadors) entenen i descobreixen les arts de l’actor quan aquest no és capaç d’interpretar la realitat, però sí un guió o un paper. La popular cantant La Lupe ho cantava molt bé: “Teatro / Lo tuyo es puro teatro / Falsedad bien ensayada / Estudiado simulacro”.
Però es pot atrofiar aquesta capacitat? Podem quedar encegats davant la infinitat d’interpretacions? El dramaturg Arthur Miller així ho creia. El 2001, va advertir que viure envoltats de representacions teatrals fa que resulti més difícil identificar la realitat. I no només per engany, sinó de vegades per voluntat pròpia. Com deia Max Weber i ens recorda Sennett al seu llibre: “Els fets sempre seran víctimes del desig”.