La paraula no és tan breu com poderosa. Dir no sol ser sinònim de rebutjar, d’anar a contracorrent, de trencar l’imaginari col·lectiu, de fer miques el que d’altres han construït per a nosaltres... Per això, sovint, ens costa de pronunciar-la.
Tanmateix, el no és la primera paraula que els nens petits utilitzen per autoafirmar-se i marcar límits. És l’inici de la seva independència. És, en essència, un acte de llibertat primerenca. El progrés en la ciència, l’economia o la política neix d’atrevir-se a dir no a temps, de desafiar l’establert.
De vegades, significa responsabilitat envers el que passa, no quedar-se impassible davant el que considerem inadmissible, irracional, intolerable... Dir no vol dir som aquí i podem decidir per nosaltres mateixos. I, sovint, dir no també pot ser bonic.
La història és plena de nos que han transformat el món, i alguns han canviar el curs dels esdeveniments. Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient en un autobús el 1955 i aquell gest va encendre el moviment pels drets civils als EUA. A Xile, el plebiscit del 1988 va significar un no rotund a la dictadura de Pinochet i va obrir el camí a la democràcia. I, el 2013, Joseph Ratzinger va renunciar al papat trencant una tradició secular i va mostrar que la llibertat també consisteix a deixar anar el poder.
Dir ‘no’ és sostenir la pròpia llibertat davant la pressió del món
El no pot ser íntim i revolucionari, prendre forma de resistència col·lectiva i recordar-nos que la inacció, de vegades, és una manera d’acceptar l’inacceptable. El 2017, el moviment #MeToo va suposar clamar un no rotund a l’abús i a la impunitat, es va demostrar que negar la complicitat és el primer pas per canviar estructures senceres de poder.
Lee tambiénLa mort de la curiositat
Cadascun d’aquests nos –públics o íntims, històrics o recents– ens recorda que negar-se no sempre és destruir. És sostenir la pròpia llibertat davant la pressió del món, trencar inèrcies i explorar possibilitats que semblaven impensables.
Dir no pot ser l’acte més creatiu i valent: l’afirmació de la nostra autonomia, el primer pas per obrir nous camins. És amb el no com s’afirma la llibertat i la dignitat d’un individu: rebutjant i, per tant, canviant el que semblava immutable.