Hi ha connexions atzaroses entre la vida de Joan Gamper i el moment actual del club. Gamper va ser un cas d’adaptació generosa i de grandesa filantròpica amb una interpretació del país on va decidir viure. Es va canviar el nom, va aprendre la llengua amb una naturalitat que ja voldríem per a molts expats i professionals vinguts de fora i va demostrar una audàcia associativa que, amb mitjans propis, contradeia el clixé de la gasiveria indígena.
No va deixar mai de ser un devot dels principis formatius de l’esport, i amb el mateix honor que va demostrar quan la dictadura de Primo de Rivera va actuar severament contra el club, va marxar prematurament d’aquest món –només tenia cinquanta-dos anys– en sentir-se deprimit, arruïnat i, d’una manera prototípicament barcelonista, decebut. Les imatges que es conserven del seu funeral impressionen. La multitud hi expressa una barreja de tristor, respecte i agraïment, un sentiment propi de les causes que superen la voluntat dels pares fundadors.
Amb el braçal de capità, Ter Stegen va saber donar el seu cas per tancat
¿Els principis que van empènyer Gamper a fundar el club s’han prostituït? Sí, però, qui sap si per compensar, la dimensió planetària de la identitat del club s’ha multiplicat fins a l’infinit i més enllà. Ahir el trofeu que homenatja el fundador es va haver de jugar davant d’una minoria selecta d’espectadors, amb algunes entrades a preu de comís de cocaïna i una situació patrimonial que converteix el malabarisme circense dels plats en un simulacre de picaresca de supervivència.
Lluny d’estar deprimit, el president actual, Joan Laporta, lidera aquest moment d’intrèpida aventura amb un sentit personalista del risc i de les lleialtats que, a canvi de ser impermeable a les crítiques exteriors, assumeix responsabilitats. Exemple: resoldre, encara que només sigui provisionalment, el cas Ter Stegen, que el porter va voler tancar en el seu discurs.
Ter Stegen es dirigeix a l’afició com a capità del Barça
Feia dies que, a les diferents tertúlies en què participa, el col·laborador de Laporta Lluís Carrasco repetia que, donades les circumstàncies, l’única manera de desfer aquest nus d’orgulls i malentesos era que Laporta agafés el toro per les banyes i s’imposés per la via presidencial. Tot i que el públic d’ahir no era exactament igual que el que algun dia (ningú no sap quan) omplirà el nou Camp Nou, l’esbroncada a Ter Stegen va ser més indolora que no pas testimonial. És un càstig menor comparat amb la maldiença dels que durant mesos han alimentat l’aspersió de fal·làcies sobre el porter.
Els vicis escenogràfics que identificaven el Camp Nou i Montjuïc es mantenen. L’estridència entesa com una forma impune d’alienació i com a maquillatge contra qualsevol hipotètic brot de protesta, la verborrea dels speakers
–amb paritat, no fos cas que contravinguéssim els protocols– i la presència d’una mascota que la gira asiàtica ha consolidat com a signe d’identitat. Inevitablement, i perquè sempre és bo recordar els avantpassats, no vaig poder evitar imaginar quina cara faria Gamper si veiés el gat hiperactiu que, igual que la bandera, ara ens agermana.